miércoles, 27 de noviembre de 2013

tema 2 : continuació.

A continuació farem referència als models cognitius però primerament introduirem un poc aquests models.

El cognitivisme sorgeix com a reacció al conductisme ja que es considerava que voler explicar la conducta només amb estímul-resposta no dovana informació sobre el funcionament de la memòria, la intel·ligència, etcètera. Dins d'aquests models destaquen: Piaget, Vigotsky, Ausubel i Bruner.

Primerament, cal parlar de Piaget , tot i que ho faré per damunt perquè la seva teoria ja la vàrem treballar l'any passat. No faré referència als processos d'adaptació, assimilació i acomodament ni als diferents estadis( sensorimotriu, preoperacional, operacional concret, operacions formals) degut a que ja els tenim bastants treballats i prefereixo fer-ne referència a aquells aspectes que he aprés nous. Així doncs em centraré en el que més important trobo en aquesta teoria que és el paper del mestre.

En els procés d'adquisició d'aprenentatges el mestre té un paper fonamental ja que ha de generar un context adequat perquè el nen pugui generar-los. Treballar aquest aspecte m'ha fet adonar-me'n del perill que té donar respostes als nens sense estar-hi segurs ja que quan els esquemes estan generats és molt difícil trencar-los, és a dir, quan s'ha aprés una cosa malament costa molt carviar-la per això cal donar respostes als nens només quan les coneixem i, preferiblement, s'ha d'intentar que ells les coneguin per ells tots sols mitjançant l'experimentació i sempre respectant els seus ritmes. Moltes vegades ens centram en que els alumnes aprenguin molt ràpid quan allò realment important és que aprenguin bé, per això cal deixar que els nens consolidin les seves estructures quan ells puguin, dependent del seu nivell maduratiu, i no quan nosaltres volguem.

Ara parlarem de Vigotsky. Aquest autor també el vàrem veure el curs passat però només m'enrecord del concepte de ZDP que és la base de la seva teoria. A més a més, no crec que parlessim de la Zona de Desenvolupament Actual ni de la Zona de Desenvolupament Potencial ( si és així jo no ho recordo) fet que em pareix extrany ja que per entendre la Zona de Desenvolupament Próxim cal parlar-ne de las altres. Ara les definiré breument:

La Zona de Desenvolupament Actual és allò que el nen sap fer (competència) i la Zona de Desenvolupament Potencial és el que el nen pot arribar a fer. A mig camí entre ambdues trobam la ZDP que és la distància adequada entre les altres dues per tal que el alumne pugui assolir allò que pot fer amb l'ajuda del mestre.

El que jo no sabia era que el rol del mestre en aquesta ZDP ha de ser com una bastida, és a dir, ha d'anar oferint ajudes puntuals però cada vegada ha d'anar retirant-se més per tal d'aconseguir l'aprenentatge autònom dels infants. El més difícil en aquest punt és saber quan cal ajudar i qual cal allunyar-se pero això, com moltres altres coses de la nostra futura professió, no poden explicar-se amb lleis o normes exactes perquè no existeixen cal que, mitjançant la pràctica i dependent de les característiques del context del centre i dels nostres alumnes, nosaltres puguem crear la forma de saber quan fer-ho.

D'aquesta metàfora de la bastida en parlen Wood, Bruner i Ros(1976) els quals defineixen que Per posar-la en pràctica cal tenir en compte que:


  • S’ha d’obtenir la informació del que cada estudiant en sap del tema.
  • Decidir quina informació presentar i com fer-ho.
  • Situar la definició de la tasca un poc per damunt de la capacitat actual de l’alumni perquè planteji un repte per als alumnes.
  • L’actuació del mestre ha de ser inversament proporcional al nivell de competència mostrat per l’alumne.

Aquests criteris em semblen fonamental per a l'execució de la práctica educativa ja que segons els coneixements previs que els alumnes tinguin del tema els presentarem una informació o una altra o hauren de cambiar la manera de fer-ho. A més a més, també conèixer el punt de partida ens ajudarà a saber on situar la tasca respecte a la capacitat actual dels infants per tal que els hi sembli un repte assolible.

El següent autor del que cal parlar és Ausubel i ho faré centrant-me en allò més important, la distinció entre aprenentatges memorístic i significatiu i receptiu i per descobriment. L'escola més tradicional sempre ha utilitzat l'aprenentatge memorístic receptiu de l'alumne. Actualment, amb la nova visió de l'escola s'opta per l'aprenentatge significatiu per descbriment.

Aquest autor no desprestigia un tipus d'aprenentatge en favor de l'altre sinó que defensa que tots dons tenen aspectes positius en la construcció de coneixements i que, utilitzats de la forma adequada, poden ser la combinació perfecta. Trobo molt important aquesta reflexió ja que moltes vegades quan descobrim una cosa nova rebutjam el que havia anteriorment però abans de fer aquest rebuig hem d'analitzar els aspectes positius que tenia el model anterior per tal de poder continuar aplicant-los juntament amb els nous i aconseguir així un métode més eficaç perquè cal model és perfecte, tots tenen aspectes que cal millorar.

Així doncs, segons Ausubel l'aprenentatge receptiu ajudarà als nens a organitzar i estructurat el que han aprés de forma significativa mitjançant el descobriment. Però perquè això pugui passar cal que la tasca del mestre estigui dirigida a l' “aprendre a aprendre”, assumir que el nen també té un paper actiu quan escolta les explicacions i llegeix si allò té sentit per ell i que cal fer un ensenyament de forma circular, és a dir, primer parlar del que aprendrem, després aprendre i , per últim, reflexionar sobre el que hem aprés, tancant així tot el procés.


Per últim, farèm referència a Bruner i als seus tres modes de representació dels infants ja que és una cosa en la que mai havia pensat i que, una vegada explicada, sembla tan obvia que em fa qüestionar-me perquè mai ho havia fet.

Segons aquest autor hi ha 3 modes de representació que utilitzen els infants en funció de la seva maduresa i evolució intel·lectual:

Als primers anys de vida, es produeix la representació executora on l'infant les representa mitjançant la reacció inmediata, és a dir, tocant, fent, xuclant...

Després, coincidint amb l'etapa preoperacional de Piaget, es dona la representació icònica on el nen representa les coses mitjançant el dibuix.

Per últim, apareix la representació simbòlica que és la que es durà a terme ja durant tota la vida i en la qual l'infant representa una cosa mitjançant un símbol arbitrari que poc té a veure amb la cosa representada.

Aquests tres modes mostren l'evolució de la capacitat intel·lectual de l'infant d'una forma clara i evident.







tema 2

Aquesta segona entrada la dedicaré a parlar del tema 2 que fa referència a les teories del aprenentatge i la seva implicació en el currículum actual però només al conductisme ja que dedicaré una entrada a part als models cognitius.

Abans de començar cal definir què és l'aprenentatge. És un procés continu, que es dona en tots els àmbits de la vida i durant tota aquesta on es desenvolupen una sèrie d'habilitats i s'adquireixen una sèrie de coneixements per poder utilitzar-los en diferents contextos de la vida real.

Ara cal fer referència al conductisme. Aquest corrent fou introduit per Watson el 1912 i és una de les teóries que més repercussió i influència ha tingut en l'escola perquè les seves investigacions tenen un component científic que permet quantificar les seus resultats. Aquest corrent es basava en la concepció del nen com a tabula rassa i que l'ambient té la capacitat de moldejar la seva conducta i personalitat. Aquest moldejament s'aconsegueix mitjançant la contigüitat, el reforçament, la pràctica i el control d'estímuls.

Dins del conductisme trobem el condicionament clàssic i el condicionament operant.
Jo del conductisme clàsic i del experiment de Paulov amb els gosos ja havia sentit parlar a l'assignatura de psicologia de segon de batxillerat. Aquest experiment consistia en fer que els gosos associasin el so de la campaneta amb el menjar mitjançant la repetició d'aquests dos estímuls un darrera de l'altre. Amb això va demostrar que mitjançant la manipulació dels estímuls es podia modificar la conducta. Tot i conèixer-lo no sabia quin tipus de relació podia tenir amb l'educació , després d'haver-lo treballat a classe sé que cal conèixer la teoria per tal de prevenir quines mesures coercitives utilizem amb els alumnes ja que podem llenar en ells bloqueigs, ansietat o fòbies escolars.

Aquest condicionaments segueix un esquema com aquest:






Del conductisme operant no en sabia res, ara sé que el seu creador fou Skinner amb la seva capsa on va colocar un dispensador de menjar amb una palanca, cada cop que les rde rates la pitjaven el menjar sortia, així les rates en adonar-se espitjaven constantment. Per tant, es una forma de condicionar les respostes. Per fer-ho cal que el reforç sigui proporcional a la dificultat de la conducta i que aquest sigui efectiu. A més a més, el reforçament cal que al principi es porti a terme cada vegada que es dona la conducta per tal de poder modelarla gradualment.

L'esquema que representaria seria el següent:





Derivades d'ambdós condiconaments sorgeixen una sèrie de tècniques. Del Condicionament Clàssic tenim l'Exposició en viu que només s'aplica en situacions molt expremes, l'Exposició Imaginació que suposa la recreació de situacions que provoquen por i la Desensiue bilització sistemàtica que consisteix en el disseny de situacions cada cop més properes a l'estímul que genera una resposta inadequada per reconvertir-la.

Del Condicionament Operant n'hi ha moltes ( emmollament, encadenament, sistema d'economia de fitxes, temps fora de reforçament, tutoria d'un company...). M'han cridat l'atenció especialment tres: l'economia de fitxes, el temps fora de reforçament i la turoria d'un company ja que són tècniques que he viscut durant la meva escolarització i que mai m'havi aturat a analitzar, mai havia pensat que eren males pràctiques. Gràcies a questa assignatura he entés que fer sortir de classe a un alumne que interromp la classe no serveix per res ja que possiblement ho fa perquè s'avorreix i fora trobarà coses més interessants per fer i, per tant, la solució no és apartar-lo del grup sinó analitzar la nostra pràctica i avaluar què estem fent malament perquè aquell alumni no s'interessi per la classe. També, que el sistema de gomets reforça els bons comportaments però també subratlla els dolents fent sentir als nens inferiors i crear unes expectatives d'ells que no els deixaran cambiar la seva actitud inadequada. Per últim, que la tutoria d'un company és beneficiosa si tots els alumnes poden fer de tutors i tutorats ja que sino produeix esgotament i angoixa en aquell alumnes que sempre ha d'ajudar als seus companys.

Dins del conductisme també trobem l'aprenentatge social o vicari i el determinisme reciproc.
La teoria d'aprenentatge social es basa en el modelat. S'oposa al conductisme ortodoxe ja que aquests autors defensen que l'aprenentatge no es redueix a condicionaments i reforçaments produits per un investigador o inductor, sinó que diuen es produeixen pel contacte amb l'entorn mitjançant l'observació i l'associació. El determinisme reciproc també fa referència a que en la conducta influeixen diferents factors: l'ambient, factors personals i factors cognitius. Mai havia sentit parlar d'aquestes dues teories trobo que són una mena de transició entre el conductisme i el cognitivisme perquè ja tenen en compte l'ambient que és un factor molt present en les teories cognitives de l'aprenentatge.

Per últim, cal parlar de l'aprenentatge per observació de Bandura i de l'aplicació d'aquesta teoria per part de Zinmmerman.


La teoria de Bandura es basa en 4 processos: primerament, l'atenció mitjançant la qual es selecciona la informació del nostre voltant, després la retenció en la qual és fonamental la memòria, més tard la reproducció morota d'allò que s'havia retingut i, per últim, els processos motiva-accionals que depén de l'autoreforç i el reforçament de l'entorn. Zinmmerman l'aplica a aspectes educatius. Ja vàrem treballar l'aplicació d'aquest autor amb un treball. Em sembla molt interessant el fet que Zinmerman tingui en compte determinats aspects com per exemple els processos metacognitius o la percepció autoeficàcia perquè fins ara, les teories conductistes consideraven el nen com a tabula rassa i per tant que no en sabia res, era només un participant passiu però ara realitza un rol actiu i participant en el seu propi procés d'aprenentatge.

martes, 15 de octubre de 2013

Les pràctiques educatives com a contextos de desenvolupament.

Després d'haver tractat a classe el tema 1, m'he adonat que com que l'aprenentatge es dona en qualsevol moment i no només davant problemes la psicologia de l'educació serveix també per a situacions en les que no hi ha cap problema. També, he aprés que en aquesta branca la investigació hi juga un paper molt important sempre i quan s'investigui per pasar a l'acció, és a dir, per millorar la pràctica. Així doncs, com que és un proccés d'investigació-acció és necessari anar actualitzant-se per poder adarptar-se als canvis perquè tot i que algunes de les pràctiques antigues funcionen cal canviar les que no ho fan.

Una altra cosa en la que estava equivocada era en els continguts d'aquesta psicologia. Creia que només tenia en compte el nivell de desenvolupament dels nens, és a dir, el seu desenvolupament maduratiu i l'evolució del seu aprenentatge però també inclou el nivell de competència i les aptituds de cada nen i el nivell de disposició afectiva i emocional, és a dirm la seva autoestima, confiança, etcétera. Això em fa pensar que moltes vegades no som conscients de la importància de factors com per exemple l'emocional i que ens centrem només en els aspectes de desenvolupament cognitiu quan hi ha moltes altres vessants que hi juguen un paper important.

Per altra banda, també pensava que era un terme recent, és a dir, que l'interés per l'estudi de la psicologia educativa era nou però mitjançant el punt de la perspectiva històrica m'he adonat que autors com William James (1890-1920) que va començar a parlar de com es podien aplicar aspectes psicològics a l'educació, G. Stadley Hall (1844-1924) que va donar popularitat a un qüestionari per explorar el pensament infantil amb el qual es deia que a les escoles s'havia de tenir en compte les característiques, necessitats i el nivell maduratiu dels nen com a punt de partida del proccés ensenyament- aprenentatge o com Alfred Binet (1857-1911) que fou un dels inventors de l'escala mètrica d'intel.ligència i que a partir del seu test deia que el nen va adquirint noves habiltats i coneixement segos l'edat cronològica, entre molts d'altres ja vàren fer referència a aquest concepte.
Tot i que aquest concepte no és nou i que va començar a estabilitzar-se perquè aportava a la comunitat instruments que facilitaven la feina i que donaven una idea de per on començar, la gran majoria dels docents potser no havien ni tant sols sentit parlar-ne de totes aquestes informacions. Avui dia però s'està iniciant un canvi i moltes de les persones dedicades a la docència basen la seva metodologia de treball en la psicologia de l'educació però perquè aquest canvi sigui decissiu haurian de fer-lo tots els mestres i, encara, estem lluny d'això.

Fins aquí tot em pareixia idílic però, com passa amb totes les ciències, dins de l'escola psicològica no totes les teories són excepcionals , moltes d'aquestes tenen defectes. Trobam, per exemple, el moviment psicomètric (bassat en l'us i abús dels tests) que categoritzaven i classificaven els nens segons els resultats, el conductisme que dona massa importància a l'ambient en el canvi de la conducta humana obviant molts altres factors que hi juguen un paper clau en aquest canvi, etcétera. Crec que per això és important coneixèr-les totes per poder saber quines mai utilitzaria com a docent, quines prodria utilitzar i quines donarien millors resultats si fossin convinades.


 Niños

 En definitiva, aquest primer tema m'ha apropat a allò que estudiarem durant tots els següents i m'ha ajudat a entendre, en cert grau ja que segons avanci el curs ho entendré millor, què és la psicologia de l'educació i perquè és tant important.