Després
d'haver tractat a classe el tema 1, m'he adonat que com que
l'aprenentatge es dona en qualsevol moment i no només davant
problemes la psicologia de l'educació serveix també per a
situacions en les que no hi ha cap problema. També, he aprés que en
aquesta branca la investigació hi juga un paper molt important
sempre i quan s'investigui per pasar a l'acció, és a dir, per
millorar la pràctica. Així doncs, com que és un proccés
d'investigació-acció és necessari anar actualitzant-se per poder
adarptar-se als canvis perquè tot i que algunes de les pràctiques
antigues funcionen cal canviar les que no ho fan.
Una
altra cosa en la que estava equivocada era en els continguts
d'aquesta psicologia. Creia que només tenia en compte el nivell de
desenvolupament dels nens, és a dir, el seu desenvolupament
maduratiu i l'evolució del seu aprenentatge però també inclou el
nivell de competència i les aptituds de cada nen i el nivell de
disposició afectiva i emocional, és a dirm la seva autoestima,
confiança, etcétera. Això em fa pensar que moltes vegades no som
conscients de la importància de factors com per exemple l'emocional
i que ens centrem només en els aspectes de desenvolupament cognitiu
quan hi ha moltes altres vessants que hi juguen un paper important.
Per
altra banda, també pensava que era un terme recent, és a dir, que
l'interés per l'estudi de la psicologia educativa era nou però
mitjançant el punt de la perspectiva històrica m'he adonat que
autors com William James (1890-1920) que va començar a parlar
de com es podien aplicar aspectes psicològics a l'educació, G.
Stadley Hall (1844-1924) que va donar popularitat a un
qüestionari per explorar el pensament infantil amb el qual es deia
que a les escoles s'havia de tenir en compte les característiques,
necessitats i el nivell maduratiu dels nen com a punt de partida del
proccés ensenyament- aprenentatge o com Alfred Binet (1857-1911)
que fou un dels inventors de l'escala mètrica d'intel.ligència i
que a partir del seu test deia que el nen va adquirint noves
habiltats i coneixement segos l'edat cronològica, entre molts
d'altres ja vàren fer referència a aquest concepte.
Tot i
que aquest concepte no és nou i que va començar a estabilitzar-se
perquè aportava a la comunitat instruments que facilitaven la feina
i que donaven una idea de per on començar, la gran majoria dels
docents potser no havien ni tant sols sentit parlar-ne de totes
aquestes informacions. Avui dia però s'està iniciant un canvi i
moltes de les persones dedicades a la docència basen la seva
metodologia de treball en la psicologia de l'educació però perquè
aquest canvi sigui decissiu haurian de fer-lo tots els mestres i,
encara, estem lluny d'això.
Fins
aquí tot em pareixia idílic però, com passa amb totes les
ciències, dins de l'escola psicològica no totes les teories són
excepcionals , moltes d'aquestes tenen defectes. Trobam, per exemple,
el moviment psicomètric (bassat en l'us i abús dels tests) que
categoritzaven i classificaven els nens segons els resultats, el
conductisme que dona massa importància a l'ambient en el canvi de la
conducta humana obviant molts altres factors que hi juguen un paper
clau en aquest canvi, etcétera. Crec que per això és important
coneixèr-les totes per poder saber quines mai utilitzaria com a
docent, quines prodria utilitzar i quines donarien millors resultats
si fossin convinades.