miércoles, 27 de noviembre de 2013

tema 2 : continuació.

A continuació farem referència als models cognitius però primerament introduirem un poc aquests models.

El cognitivisme sorgeix com a reacció al conductisme ja que es considerava que voler explicar la conducta només amb estímul-resposta no dovana informació sobre el funcionament de la memòria, la intel·ligència, etcètera. Dins d'aquests models destaquen: Piaget, Vigotsky, Ausubel i Bruner.

Primerament, cal parlar de Piaget , tot i que ho faré per damunt perquè la seva teoria ja la vàrem treballar l'any passat. No faré referència als processos d'adaptació, assimilació i acomodament ni als diferents estadis( sensorimotriu, preoperacional, operacional concret, operacions formals) degut a que ja els tenim bastants treballats i prefereixo fer-ne referència a aquells aspectes que he aprés nous. Així doncs em centraré en el que més important trobo en aquesta teoria que és el paper del mestre.

En els procés d'adquisició d'aprenentatges el mestre té un paper fonamental ja que ha de generar un context adequat perquè el nen pugui generar-los. Treballar aquest aspecte m'ha fet adonar-me'n del perill que té donar respostes als nens sense estar-hi segurs ja que quan els esquemes estan generats és molt difícil trencar-los, és a dir, quan s'ha aprés una cosa malament costa molt carviar-la per això cal donar respostes als nens només quan les coneixem i, preferiblement, s'ha d'intentar que ells les coneguin per ells tots sols mitjançant l'experimentació i sempre respectant els seus ritmes. Moltes vegades ens centram en que els alumnes aprenguin molt ràpid quan allò realment important és que aprenguin bé, per això cal deixar que els nens consolidin les seves estructures quan ells puguin, dependent del seu nivell maduratiu, i no quan nosaltres volguem.

Ara parlarem de Vigotsky. Aquest autor també el vàrem veure el curs passat però només m'enrecord del concepte de ZDP que és la base de la seva teoria. A més a més, no crec que parlessim de la Zona de Desenvolupament Actual ni de la Zona de Desenvolupament Potencial ( si és així jo no ho recordo) fet que em pareix extrany ja que per entendre la Zona de Desenvolupament Próxim cal parlar-ne de las altres. Ara les definiré breument:

La Zona de Desenvolupament Actual és allò que el nen sap fer (competència) i la Zona de Desenvolupament Potencial és el que el nen pot arribar a fer. A mig camí entre ambdues trobam la ZDP que és la distància adequada entre les altres dues per tal que el alumne pugui assolir allò que pot fer amb l'ajuda del mestre.

El que jo no sabia era que el rol del mestre en aquesta ZDP ha de ser com una bastida, és a dir, ha d'anar oferint ajudes puntuals però cada vegada ha d'anar retirant-se més per tal d'aconseguir l'aprenentatge autònom dels infants. El més difícil en aquest punt és saber quan cal ajudar i qual cal allunyar-se pero això, com moltres altres coses de la nostra futura professió, no poden explicar-se amb lleis o normes exactes perquè no existeixen cal que, mitjançant la pràctica i dependent de les característiques del context del centre i dels nostres alumnes, nosaltres puguem crear la forma de saber quan fer-ho.

D'aquesta metàfora de la bastida en parlen Wood, Bruner i Ros(1976) els quals defineixen que Per posar-la en pràctica cal tenir en compte que:


  • S’ha d’obtenir la informació del que cada estudiant en sap del tema.
  • Decidir quina informació presentar i com fer-ho.
  • Situar la definició de la tasca un poc per damunt de la capacitat actual de l’alumni perquè planteji un repte per als alumnes.
  • L’actuació del mestre ha de ser inversament proporcional al nivell de competència mostrat per l’alumne.

Aquests criteris em semblen fonamental per a l'execució de la práctica educativa ja que segons els coneixements previs que els alumnes tinguin del tema els presentarem una informació o una altra o hauren de cambiar la manera de fer-ho. A més a més, també conèixer el punt de partida ens ajudarà a saber on situar la tasca respecte a la capacitat actual dels infants per tal que els hi sembli un repte assolible.

El següent autor del que cal parlar és Ausubel i ho faré centrant-me en allò més important, la distinció entre aprenentatges memorístic i significatiu i receptiu i per descobriment. L'escola més tradicional sempre ha utilitzat l'aprenentatge memorístic receptiu de l'alumne. Actualment, amb la nova visió de l'escola s'opta per l'aprenentatge significatiu per descbriment.

Aquest autor no desprestigia un tipus d'aprenentatge en favor de l'altre sinó que defensa que tots dons tenen aspectes positius en la construcció de coneixements i que, utilitzats de la forma adequada, poden ser la combinació perfecta. Trobo molt important aquesta reflexió ja que moltes vegades quan descobrim una cosa nova rebutjam el que havia anteriorment però abans de fer aquest rebuig hem d'analitzar els aspectes positius que tenia el model anterior per tal de poder continuar aplicant-los juntament amb els nous i aconseguir així un métode més eficaç perquè cal model és perfecte, tots tenen aspectes que cal millorar.

Així doncs, segons Ausubel l'aprenentatge receptiu ajudarà als nens a organitzar i estructurat el que han aprés de forma significativa mitjançant el descobriment. Però perquè això pugui passar cal que la tasca del mestre estigui dirigida a l' “aprendre a aprendre”, assumir que el nen també té un paper actiu quan escolta les explicacions i llegeix si allò té sentit per ell i que cal fer un ensenyament de forma circular, és a dir, primer parlar del que aprendrem, després aprendre i , per últim, reflexionar sobre el que hem aprés, tancant així tot el procés.


Per últim, farèm referència a Bruner i als seus tres modes de representació dels infants ja que és una cosa en la que mai havia pensat i que, una vegada explicada, sembla tan obvia que em fa qüestionar-me perquè mai ho havia fet.

Segons aquest autor hi ha 3 modes de representació que utilitzen els infants en funció de la seva maduresa i evolució intel·lectual:

Als primers anys de vida, es produeix la representació executora on l'infant les representa mitjançant la reacció inmediata, és a dir, tocant, fent, xuclant...

Després, coincidint amb l'etapa preoperacional de Piaget, es dona la representació icònica on el nen representa les coses mitjançant el dibuix.

Per últim, apareix la representació simbòlica que és la que es durà a terme ja durant tota la vida i en la qual l'infant representa una cosa mitjançant un símbol arbitrari que poc té a veure amb la cosa representada.

Aquests tres modes mostren l'evolució de la capacitat intel·lectual de l'infant d'una forma clara i evident.







No hay comentarios:

Publicar un comentario