Conclusió.

Sense adonar-nos ha arribat juny, els exàmens tornen a estar molt prop i s'acaben les classes. Enguany en sap greu que això sigui així ja que en aquest darrer quatrimestre he tingut assignatures que m'han agadat molt, encara que també d'altres que no m'han agradat tant. Socioemocional és una d'aquestes assignatures que m'ha semblat molt útil i veritablement interessant.

L'assignatura ha complert les meves expectatives de les que parlava a la primera entrada. Com ja vaig dir, el nom de l'assignatura deixava veure que seria molt interessant però no sempre el nom acompanya a la realitat. Ja m'havia passat que assignatures que creia que em serien molt útils havien acabat sent avorrides i no acabava de la seva utilitat però aquesta ocasió no va ser així.

He aprés moltes coses útils tractant els tres temes principals : les emocions, l'escola i la família però si hagués de destacar sobre què he aprés més, sense dubte, serien les emocions degut a  que era la primera vegada que treballava aquest tema com a estudiant i, esper, saber-lo treballar també com a docent en un futur.

La forma de portar a terme les classes, ha donat peu a que pugués opinar sense por a l'error i, a més a més, ha fomentat el treball cooperatiu entre nosaltres mateixes, generant així encara més cohesió en el grup. Crec que aquesta forma de fer és l'adequada si parlem d'educació ja que, com hem vist durant les classes, l'educació no pot ser sense vincle i relació. A més a més, el fet d'haver portat a terme el bloc, tot i que és una enfeinada, crec que m'ha ajudat a consolidar els aprenentatges que anavem adquirint amb les sessions.

Ara queda l'examen però no m'angoixa, perquè més enllà de la nota que pugui treure, he aprés, he participat i crec que he crescut com a persona gràcies a l'assignatura de  Desenvolupament i Educació Socioemocional en la Primera Infància i això és el veritablement important i no només el nombre que aparegui al meu historial acadèmic.

Per últim, donar les gràcies al professor perquè crec que part de l'entusiasme que em provocava anar a classe els dimarts i els dijous, ha estat gràcies a ell i a la seva feina. 

El dia esperat!

El dia de la representació tot va ser molt estressant, els nirvis eran molt visibles durant l'actuació del primer grup, ja que nosaltres actuavem en segon lloc. Estavem amagades al vestuari per tal de no despistar als infants i només en sentir-los arribar  vàrem començar a posar-nos nirvioses però per sort una vegada que ja vàrem ser a l'escenari vàrem poder relaxar-nos i fer l'actuació el millor que podiem.

Ara que ja ha passat tot, sent que m'he llevat un gran pes de sobre ja que la representació necessitava molt de treball i de temps per tal de fer els assajos i acabar les disfrasses i els escenaris però també sent una mica de tristessa ja que l'assignatura m'ha semblat molt entretinguda i a jo, personalment, m'ha ajudat molt ja que soc molt vergonyosa i fer aquesta representació davant dels infants ha significat molt per a mi.
Crec que el meu grup s'ha implicat molt i que hem posat interés desde l'inici en l'assignatura i en assajar totes juntes, repetir mil vegades les cançons i ens hem ajudat molt, hem treballat veritablement com a grup i això ha facilitat moltísim les coses.

Vull destacar, també, el treball de tota la resta de grups, crec que totes en general vàrem fer un bon treball i es va veure reflectit el dia de la representació. Tot i que dies abans vàrem parlar entre totes de la inseguretat que teniem i la por a fracassar davant dels infants, en la meva opinió totes vàrem fer-ho millor del que esperavem i podem sentir-nos orgulloses. Si hagués de triar-ne un, a banda del meu, no sabria amb quin quedar-me. Les disfresses dels grups de l'Aventura a l'àfrica, El país gelat i El tresor des Vedrà em vàrem agradar especialment i la música d'aquesta darrera història també em va agradar moltísim, tot i que, el dia de l'actuació algunes no es varen sentir massa bé. Per últim, destacar també la música i, en especial, la interpretació de les meves companyes a l'obra El meravellós nom d'Eivissa. Varen estar fantàstiques!

En conclusió, m'ha semblat una experiència increible i molt divertida, que ens ha unit molt més com a grup i que ens ha ajudat a perdre la vergonya i apropar-nos una mica més als infants.

Per acabar aquí deixo el glogster que he fet, conjuntament amb el meu grup:

Activitat 10

En aquesta entrada, per començar, reflexionarem sobre la importància del període d'adaptació mitjançat les respostes a les següents preguntes:

•  Perquè és un dels moments crucials i estratègics?

El període d'adaptació és un dels moments crucials perquè és la primera separació significant des del naixement de l'infant i suposarà adaptar-se a nous costums, una nova reorganització familiar i l'establiment de nous vincles. Cal portar aquest procés a terme adequadament ja que un mal període d'adaptació podrà marcar negativament l'escolarització de l'infant i la seva adaptació a l'escola.

•  Perquè s’inverteixen una gran quantitat d’energies?

S'inverteix una gran quantitat d'energia perquè determinarà molt, com ja he dit abans, l'escolarització de l'infant, l'adaptació a l'escola i el gust o disgust per anar-hi.

•  Podem establir regles de funcionament per a aquest període?

Com qualsevol altre procés important, cal que tingui unes regles de funcionament i més si tenim en compte que es un procés que realitzen molts d'infants a la mateixa vegada ja que sense regles seria un caos. Però, les regles estan per incumplir-les, és a dir, mai hem d'estructurar aquest procés d'una forma estàtica, cal que puguem adaptar-nos a cada situació i que puguem flexibilitzar, dins d'uns límits, aquestes normes.

•  Què és allò que no hauríem de fer mai?

El que no hauriem de fer mai és, sobretot, imposar res als pares ni utilitzar un paper d'expert infravalorant el seu paper com a pares. En el moment que es porta a terme el període d'adaptació els mestres encara no coneixen als nens però els pares ja en saben molt dels seus fills i per tant, són els que més saben dels infants que ajudarem a educar a partir d'ara. És per això que hem de col·laborar amb les famílies i no pas enfrontar-nos amb elles.

Seguirem amb aquest tema però ara mitjançant l'anàlisi d'un fragment sobre el qual haviem de reflexionar: "Una mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven programades."

Per començar, vull deixar clar que el periode d'adaptació és fonamental per als infants ja que no consisteix només en adaptar-se a uns nous espais sinò a la manca de la presència de l'adult de referència, per tant, suposa el primer trencament de vincles per al nen i aquest fet produirà canvis significatius en la vida de l'infant. 

Tot i que la importància d'aquest procés és ben reconeguda i que allò idílic seria que es completès de forma adequada, mai podem ser tan tancats, hem d'estar oberts a noves possibilitats en les que no haviem pensat i ser un poc flexibles. I, en la meva opinió aquesta mestra no ho ha fet gaire. És cert que nosaltres com a futures educadores haurem de programar i que això és fonamental però en la nostra programació sempre hi ha d'haver espai per a la restruccturació i l'adaptació ja que treballarem amb nens diferents i amb famílies diferents i no podrem utilitzar sempre el mateix model per a tots. Així doncs, si aquesta mare ens diu que considera que el seu fill ja pot finalitzar el període d'adaptació, hem de parlar amb ella per tal de saber quins motius hi ha darrere d'aquesta afirmació. Pot ser, la mare ha de treballar i el seu horari no s'adapta al del període d'adaptació del seu infant i és per això que decideix que el termini, per exemple. Cal que l'escoltem, que ens interessem pels seus motius i que en base a aquest puguem trobar, entre tots, una respota adient i sempre mirant pel benestar del nen.

Altre aspecte que crec que és molt millorable és el fet que la mestra fa referència a la seva inseguretat, generant així inseguretat en la mare. Com pots dir-li a la mare d'un dels teus alumnes que et fa por que les coses surtin d'una forma diferent a com estaven planetjades? Quan treballes amb persones i, encara més amb infants, no tot surt com ho desitjes, potser una activitat que has programat esperant d'ella un gran èxit resulta ser un fracàs perquè als teus alumnes no els motiva i l'activitat de la que menys esperes dona peu a extreure uns resultats sorprenents. Hem de tenir en compte que no hi ha veritats absolutes ni una única manera de fer les coses i que, tot i que nosaltres haguessim pensat una de fer-les, sempre hi ha alternatives i es pot aconseguir un mateix resultat a través  de camins diferents.

Per últim, un factor clau per parlar amb les famílies és l'argumentació. En la majoria d'ocasions els pares no coincidiran amb les nostres decisions i vindran a reclamar i a qüestionar el nostre treball, és en aquest moment quan hem de mostrar la nostra professionalitat i poder raonar i argumentar per què creiem que aquesta decisió és la més adient i no una altra. Gràcies a l'argumentació de les nostres decisions es consegueix menys oposició per part de la resta, és a dir, si veus que l'altra persona ( que potser no té el mateix punt de vista que tu) explica d'una forma adequada per què ha pensa això s'aconsegueix una seguretat molt important que no apareixerà si ens basem en el perquè si.

En conclusió, hem de ser empàtics, flexibles, argumentar les nostres decisions i mai possar-nos per dalt de la família ja que són ells els que més coneixen al seu fill i els que sempre voldran el millor per al nen.

Aquí deixo l'enllaç d'una pàgina que dona consells per a les reunions entre família i escola als directors, els mestres i les famílies que he trobat molt interessant: http://www.hfrp.org/var/hfrp/storage/fckeditor/File/Parent-Teacher-Conference-SPANISH-100610.pdf

Per últim, deixo un vídeo que recull aspectes importants del període d'adaptació:

Activitat 9

Bé, aquesta és la primera entrada del tercer bloc de continguts de l'assignatura: l'escola.

Per començar aquest apartat vàrem parlar a classe de quin tipus d'escola seria necessaria avui dia per donar resposta a les necessitats emocionals dels infants. Quan n'Iñaki va proposar la pregunta i ens va dir que haviem de fer referència a la filosofia, els objectius i els models i motivacions crec que no vàrem entendre molt bé què era allò que haviem de fer i això es va evidenciar quan vàrem començar a treballar en petits grups ja que, per exemple, en el cas del meu grup cadascuna ho havia entés una forma diferent. Però, després de parlar-lo entre tots i gràcies a l'orientació del professor, vàrem compendre què era el que ell cercava amb aquesta activitat.

Abans d'explicar quin és el tipus d'escola que crec jo que dona resposta a aquestes necessitats emocionals, deixo un quadre on es recull l'evolució de l'escola:

HISTÒRIA DE L’EDUCACIÓ INFANTIL: MODELS D’EDUCACIÓ INFANTIL
	GUARDERIA/ASILO		ESCOLA INFANTIL	CASA DEL NEN/A
ORIGEN	Necessitats econòmiques: -De la industria -De les famílies (treball de la dona)		Descobriment del valor educatiu (Psicopedagogia)	Centrada en les necessitats de l’infant
OBJECTIUS	Guardar Tenir cura Entretenir		Compensar Optimitzar Preparar	Protecció Salut Seguretat emocional Jugar/gaudir Explorar/conèixer
MODELS I MOTIVACIONS	Aparcament Manca de temps Sentiment de culpa		Model adult de rendiment Preocupació pel futur	Model infantil de benestar Centrada en el present

Bé, l'escola més adequada per al propòsit del que estem parlant en aquesta entrada coincideix amb el model de la casa del nen ja que el seu origen està en les necessitats del infants és a dir, el seu objectiu principal és donar resposta a les necessitats  bàsiques dels infants i no a les necessitats dels adults com els altres dos models. Aquestes necessitats, com bé evidencia el quadre, són: la necessitat de protecció, la necessitat de salut, la necessitat de seguretat emocional, la de gaudir i jugar i la d'explorar i conèixer. És per això que és un model ben apte perquè com parteix de l'infant i de les seves necessitats podrà donar millor resposta a aquestes que no pas un altre model que parteixi de les necessitats econòmiques dels pares, per exemple.

A més a més, aquest tipus d'escola es basa en el model infantil de benestar per el qual es parteix de la idea de que tots els infants són diferents i el que pretén és que cadascun al seu nivell i al seu ritme assoleixi uns aprenentatges necessaris per tal de poder desenvolupar-se de forma integral i no només que emmagatzemin uns coneixements únics per a tots. Aquest fet donarà als infants la possibilitat de estar presents en l'escola però també de participar-hi d'aquesta i de poder aconseguir progessar, per tant, reforçarà la seva autoestima i autoconcepcions, sent això un fet fonamental para el desenvolupament emocional. 

Per últim, es basa en el present, allò veritablement es l'ara, es deixa de banda la preparació per al curs següent i es basa en preparar per a la vida partint del moment en el que es troben, oferint les ajudes que en aquell moment precís necessiten i les oportunitats que ajudaran a que pugui desenvolupar-se correctament en el futur.

En conclusió, per tal de poder donar resposta a les necessitats emocionals de l'infant cal que es parteixi d'ell com a únic protagonista i centre d'atenció, que coneixem les seves necessitats i l'objectiu de l'escola sigui donar resposta a aquestes i que acceptem la diferencia com a un valor i eduquem per a la vida i no per a l'escola, això vol dir, fer possible que cada un dels nostres alumnes pugui desenvolupar-se com a persona i no només ensenyar a que memoritzin certs continguts que després oblidaran.

Activitat 8

Aquesta entrada es basarà en la reflexió de la pel·lícula Un lugar para quedarse.

Per començar,aquí vos deixo el trailer:



Per resumir una mica el seu argument, dir que tracta d'una parella que rep la notícia  de que seran pares i, com qualsevol parella primerisa en això de tenir fills es senten desorientats és per això que decideixen mudar-se a la ciutat on viuen els pares de l'home, per trobar un model i ajuda ja que els pares de la dona són morts. El desenvolupament de la pel·lícula ve quan els pares informa a la parella de que s'aniran a viure a una altra ciutat, en aquest moment la parella inicia un viatje per les diferents ciutats per tal de trobar aquest suport que ja no li podran oferir els avis del nen i un bon model familiar que poder imitar.

Primer, vull remarcat que crec que la pel·lícula ha pogut plasmar molt bé la inseguretat que sent una parella amb la notícia de l'arribada del seu primer fill. Tenir un fill suposa canvis en molts aspectes de la teva vida, suposa deixar de banda el rol de fill per passar a interpretar el de pare i, amb aquest fet, neixen els dubtes sobre si sabras o no fer-ho bé i crec que això la pell·lícula ho reflecteix molt bé.

També, un altre aspecte rellevant és la unió entre el home i la dona, tenen un vincle molt fort i una relació molt estable basada en l'estima i l'afecció. En la meva opinió i ,en relació amb el que he comentat anteriorment, aquest fet és molt important a l'hora de ser o no uns bons pares ja que aquest tipus de relació permetrà una coherencia i cohesió.

Un altre aspecte a destacar són els tipus de famílies que apareixen. Cal dir, abans, que aquests tipus estan molt exagerats però que, tot i així, és cert que existeixen.

Durant el seu viatje, coneixen famílies que etiqueten als seus fills i que pensen que no s'en adonen de res, famílies molt naturistes que diuen no posar límits ni normes( dic diuen perquè aquesta família tenia prohibit al fill anar en cotxito) i famílies amb fills adoptats que tot i que semblen molt feliços, han hagut de soportar diversos abortaments i han patit molt.

Després de tot el recorregut, la parella analitza les coses positives i negatives d'aquests tipus de famílies i agafen el millor de cadascuna. Això està reflectit en la pel·lícula amb les promeses que es fan tots dos respecte al que faran o no faran. És per això, que decideixen que no imitaran cap model familiar sinó que crearan el seu propi i s'en van a viure a la casa on la mare havia viscut quan era petita.

La tornada a casa dels seus pares, crec que reflecteix que casa nosa és el lloc on podem tornar sempre davant d'algun problema, on es sentim segurs i podem ser uns mateixos.

En conclusió, la pel·lícula m'ha semblat molt interessant sobretot per poder veure els diferents estils familiars i recomano a tothom que estigui interessant en el tema que la miri.

Preparem les disfresses.

Quan vàrem decidir la nostra història era el moment de començar a treballar amb les nostres disfresses. Vàrem decidir que treballariem totes juntes, és a dir, fariem la disfressa de cada personatge de forma conjunta i no només cadascuna faria la seva.

Per començar, vàrem fer el cap de l'elefant amb un globus gran, cola i paper de diari. Per fer les orelles vàrem utilitzar cartró que vàrem cubrir amb paper i cola, una altra vegada. A continuació posaré les fotos del abans i el després:

També en aquesta sessió vàrem decidir fer la màscara de la zebra ja que la de l'elefant havia d'aixugar-se una mica per poder continuar. Per fer-la vàrem utilitzar una estructura realitzada amb una capsa de cartró i també cola i paper de diari per afegir la boca i donar-li més consistència. Les orelles, de igual forma que amb l'elefant, vàrem afegir-les amb cartró.

La darrera cosa que vàrem fer aquest dia foren una placa i unes claus que hauria de portar el guarda. Ambdues coses vàrem fer-les amb cartró.

A la tercera sessió, elaborarem la màscara del micu amb goma eva de dos tonalitats de marró diferent. Cal dir que abans haviem provat a fer només la boca ja que teniem l'idea de pintar-li la resta de la cara però va ser un fracàs, aquesta prova ens va llevar molt de temps, i vàrem decidir fer-ho d'una forma més senzilla. També,Vàrem acabar de cubrir amb paper de diari i cola el cap de l'elefant i la zebra.

La següent classe, vàrem pintar el cap de l'elefant de gris, també la placa i les claus. Per fer la trompa de l'elefant aconseguirem un tub de plàstic però, després de pintar-lo, ens vàrem adonar de que era massa pessat i no ens serviria així que decidirem fer-la amb una mitja gris plena de paper de periòdic.

 Això no només ens va passar amb la trompa, també vàrem començar a pintar les capses que servirien de basse per a la nostra gàvia i, tot i que en aquesta sessió no ho vàrem pensar, vàrem també que haver de substituir-les per unes altres.

Un altra cosa que varem anar fent va ser la gorra del guarda, per això utilitzarem un globus normal cobert amb paper de diari i cola.

Posteriorment, elaborarem un arbre per al nostre decortat. L'arbre el ferem amb una capta molt llarga de cartró on vàrem dibuixar la seva forma i pintar-la amb tèmpera marró i verda. Després començarem a afegir-li boles de paper pinotxo per tal de donar-li una mica de volum.

Com heu pogut veure, igual que amb el guió vàrem haver de modificar bastants coses ja que resultaven poc pràctiques o podien millorar-se. Tot i així, cal dir també que el temps que hem utilitzat per canviar aquestes coses no ha estat un temps perdut ja que tot ha set per fer encara millor la nostra representació.

Guió de la representació.

Després d'haver presentat l'assignatura, haviem de seleccionar un tema per a la nostra representació. No vàrem tardar gaire en decidir que els nostres personatges serien animals perquè als infants els hi agraden molt. Però, què pasaria amb aquests animals? Inventar una història ens va portar una mica més de temps però varem decidir que aquests animals fugirien del zoo on estaven tancats i un caçador els intentaria enxampar. Com terminaria la història? Gràcies a les aportacions dels professors vàrem decidir que els animals i el caçador acabarien fent-se amics perquè aquests l'ajudarien a salvar-se d'un perill.

 El següent pas era posar un títol, això també ens va costar molt ja que voliem un títol curt i significatiu i si aconseguiem un de curt no era massa adient a la història i si el conseguiem significatiu era massa llarg. Però, com tot, vàrem trobar una solució i vàrem titular la nostra obra "Un amic inesperat".

Posteriorment, vàrem concretar més què succeiria, és a dir, vàrem donar-li cos a la nostra història i afegirem els diàlegs. Després de tota aquesta enfeinada el nostre guió va quedar així:

Personatges:  

• Un lleó
• Una cebra
• Un mico
• Un elefant
• Un guarda
• Una caçadora

PRIMERA ESCENA

(Apareixen els animals en la gàvia.El lleó comença a tocar una melodia trista.L’elefant pregunta.)

E: Que et passa?

(Amb la guitarra sona la melodia i comença a cantar el lleó.Després, segueixen la resta d'animals fins que apareix el guarda del zoo.)

G: Callau!! Que passa aquí?

(Agafa el pot de menjar i entra a la gàvia.)

G: Quines ganes de donar de menjar als animals i anarme’n cap a casa.

(El guarda es gira i l’elefant aprofita i s’asseu damunt d’ell. Sona un "ploff". L'elefant agafa les claus i tanca. Els animals fugeixen mentre el guarda es queda atrapat a la gàvia.) .

SEGONA ESCENA

(Apareix la caçadora a la seva casa. Donen la notícia de la fugida dels animals del zoològic a la televisió i decideix anar a caçar-los. Sona la música i la caçadora comença a ballar i cantar. Surt de l'escena ballant)

TERCERA ESCENA

(Apareixen els animals ja preparats en escena Aquests continuen la mateixa melodia del caçador. La música va baixant i es sent un remor de branques.)

M: Heu escoltat això?

Tots: Què has escoltat?

(Sonen una altra vegada les branques i es veu aparèixer el caçador. Tots s'alvoroen i començen a correr per l'escenari i pel públic i el caçador els segueix. El caçador aconsegueix atrapar la zebra, l'elefant i el mico. Es direix al públic cridant)

C: Heu vist al lleó? Tinc que caçar-lo!!

(Els animals des de darrere del caçador fan gestos dient que no. El lleó es troba entre el públic)

L: Nens, em podeu ajudar a rugir? Vinga!

(Sona un rugit pobre. Sona un altre. Sona el rugit definitiu.La zebra s'espanta i li pega una patada a l'arbre que cau damunt del caçador. Els animals es queden parats observant i dubtant sobre què fer.)

M: L’ajudam?

E: Mmm, no ho sé.

L: Per què no?

Z: Va, vinga!

(Li lleven l’arbre de damunt i el caçador, mira al públic)

C: M’han salvat… ara que faig?

QUARTA ESCENA

(Sona la música. Els animals començen a cantar una cançó per convèncer al caçador de que els ha de deixar quedar-se a la selva.)

Cal dir que en aquest guió falten les cançons corresponents però que no les especifiraré perque vull deixar alguna cosa per després de la representació.

En conclusió, crear una història pot semblar molt fácil però el fet d'haverla d'adaptar a un temps, un públic en concret i a un grup reduit de protagonistes, degut a que el nostre grup només està compost per cinc persones, no és gaire sencill es necessita temps i, de fet, durant l'elaboració del guió vàrem haver de canviar coses un parell de vegades.

Activitat 7

Per començar, cal dir que hem acabat ja amb el tema de les emocions i que ara abordarem el tema de la família.

Aquesta entrada té com a objectiu elaborar una definició de família. Per començar faré referència a la definició que vaig elaborar jo a classe abans de parlar sobre el concepte amb les meves companyes. Aquesta primera definició és la següent:

“la família està formada per un conjunt de persones entre les quals hi ha un vincle, es reconeixen com a part d’aquesta i es satisfan una sèrie de necessitats. “

Després, comentant-lo en petit grup vaig ampliar el concepte i va quedar així:

“és un conjunt de persones unides per un vincle amb identita pròpia, on cadascun dels components té un rol establert i on es satisfan una sèrie de necessitats. Tant els membres de la família com la resta de la societat els hi identifiquen com a grup. “Com es pot veure, vaig introduir un element important com són els rols, que són claus per a elaborar-ne una definició.

Una vegada que vàrem comentar-lo conjuntament encara vàrem poder ampliar més la definició.

“La família és la més important institució socialitzadora formada per un conjunt de persones que estableixen un vincle, generant sentiment de pertinença i una identitat pròpia, comparteixen un temps i un espai i on cada membre desenvolupa un rol i unes funcions a través de les quals s’han de satisfer una sèrie de necessitats. “ Aquesta vegada vàrem fer dues aportacions fonamentals. El fet que sigui la institució socialitzadora més important vàrem considerar que havia de formar part de la nostra definició. També, vàrem incluir que realitza una sèrie de funcions. Sense cap d’aquestes dos matitzacions la definició podia servir per qualsevol altre grup de persones com per exemple els amics.

Per últim, mitjançant la lectura  de l’article Cap a on va la família? Canvis en l’estructura familiar de Marta Rico Iñigo he arribat a la conclusió de que a la meva definició li faltava fer referència a la heterogenitat ja que actualment no hi ha un tipus concret de família com abans pasava amb la família nuclear. Avui dia ens podem trobar amb famílies  adoptives, d’acollida, monoparentals, homoparental, reconstituides… és per això que trobo necessari afegir-hi aquest concepte.

També, recolçant-me en la definició “ És aquell grup de persones que viuen en una mateixa casa i es barallen, com a mínim, un cop al dia.” Vaig trobar necessari parlar a la meva definició de la interacció continua i l’interés que es reflexa en l’alusió que es fa a les barralles, com a mínim, un cop al dia  ja que sino hi ha barelles vol dir que no hi ha interés ni interacció i aquests dos conceptes són fonamentals, en la meva opinió, per parlar de la família. Per tant, la meva definició ja completada quedaria així:

“La família és una institució heterogenia, la més important com a socialitzadora,formada per un conjunt de persones que estableixen un vincle, generant sentiment de pertinença i una identitat pròpia, que estan en continua interacció i entre les quals hi ha un interés, que compateixen un temps i un espai. On cada membre desenvolupa un rol i unes funcions a través de les quals d’han de satisfer una sèrie de necessitats”

Actualment, amb la diversitat de tipus familiars que existeixen és molt difícil trobar una definició que pugui recollit a tots els tipus de famílies existents. Crec que, tot i haver fet la definició més completa que he sabut, potser quedarien molts altes aspectes molt rellevants per concretar què és la família però afegir-los dins d’una definició faria que fos massa llarga i, com vàrem comentar a classe, quant més llarga és molt menys genèrica pot ser.

El fet que més m’ha cridat l’atenció d’aquesta activitat és veure que totes, desde la nostra definició inicial individual vàrem ser conscients de que no només podiem refernir-nos a la família nuclear, és a dir, no només al pare, la mare i als fills. Aquest fet significa que l’evolució i la transformació que ha portat a terme la família és ja coneguda i acceptada, tot i que hi hagi gent que continui pensant el contrari. Això crec que és molt important com a futures mestres. El fet que totes haguessim tingut clar que no hi ha només un tipus de família vàlid ens farà més fàcil el treball amb les famílies dels nostres alumnes.

Per cabar, deixo un vídeo que recull algunes paraules claus del concepte família:

Activitat 6

Amb la visualització del vídeo a la classe d'avui hem pogut reforçar aspectes que ja sabiem, hem aprés nous conceptes i hem pogut debatre aspectes que donaven peu a discussió.

Com ja sabiem cadascú té el seu temperament propi i per això no hi ha dos nens que reaccionen de la mateixa manera davant d'un mateix impuls un dels examples més clars és quan a dos nadons diferents els hi posen al davant unes màscares i un reacciona plorant desconsoladament i l'altre, fins i tot, riu. Que un reaccioni d'una manera diferent a l'altre no vol dir que cap d'asquests sigui dolent i aquest és un fet que cal tenir clar quan educam. A més a més, la nostra actuació amb l'infant dependrà també del seu caràcter, això és el que s'anomena metarelació, on la pròpia interacció influeix en la relació. Aquest fet fa que els docents hagin de prestar especial atenció als nens anomenats invisibles ja que, normalment, són els que més ens necessiten.

També, sabiem ,i amb el vídeo ho hem comprovat, que una mare reconeix els diferents plors del seu fill i que pot així actuar en conseqüència. Trobo que això es gràcies a la unió afectiva que hi ha entre la mare i el nadó des d'abans del naixement, és a dir, per jo això és una conseqüència clara de l'establiment del vincle afectiu.

Un altre aspecte que el vídeo ens ha ajudat a repasar és el somriure social  que, com ja vàrem veure fa un parell de sessions, es desenvolupa abans dels sis mesos i és aquest sonriure que el nen fa aposta com a resposta a un estímul determinat.

El vídeo també ens ha servit per evidenciar algunes coses que ens estan dient des de que vàrem començar el grau. Una d'aquestes coses és que no hem de donar solucions als infants sino que hem de incitar-los a que les trobin de forma autònoma. Un exemple és quan alguns pares no obren directament la bossa de galetes als seus fills sino que els hi expliquen com es fa. L'altra cosa que hem pogut consolidar és el fet que, com ens varen dir a l'assignatura de Estratègies d'Intervenció en la Primera Infància el curs passat, la sobrestimulació no és millor que la manca d'estimulació, en aquest cas cal tenir clar que menys és més i que hem de concedir el seu espai als infants.

Però no només ens ha ajudat a consolidar conceptes ja vistos anteriorment sino que hem conegut molts nous. D'aquests nous aprenentatges hi ha quatre especialment que m'han cridat l'atenció.

En primer lloc el fet que els infants siguin capaços de reconèixer l'expressió facial de l'adult i actuar en conseqüència, pot ser això ja ho sabia perquè suposo que jo quan era petita també ho feia, però m'ha sorprés considerablement veure en el vídeo com un bebé, en veure a la mare posar cara de preocupació, decidia retrocedir i no creuar un abism visual que hi havia al seu davant.

Altre aspecte cridaner ha set el fet que les primeres emocions que comença a expressar el nen són les emocions primàries de les que vaig parlar a la segona entrada de l'assignatura.

El següent ha set el fet que els infants al voltant dels dos anys començen a reconèixer-se davant d'un mirall, és el que s'anomena autoconsciència i no és fins a aques moment, fins al moment en els que els nens es reconeixen com a persones, quan desenvolupen les anomenades emocions socials, com per exemple, la vergonya.

)

Per últim, el fet que els mateixos nens cerquin les seves pròpies estratègies per controlar les emocions. Molt curiós també m'ha semblat el moment en el que una nena començava a cantar una cançó davant la presència d'una aranya per tal de controlar la seva por.

Però, com en tot, hi ha certs aspectes que ens han fet reflexionar i debatre.

No crec que sigui gaire cert que els nadons reconeixen abans les expressions emcoionals del sexe femení perquè les dones són més expressives. Tinc els més dubtes sobre aquest tema, em sembla massa generalitzat perquè hi ha homes molt expressius i dones que poden no ser-ho gaire. Tampoc o estic d'acord quan el vídeo diu que han de desincronitzar l'audio de la imatge per tal de que els nadons no puguin llegir els llavis, pot ser, els nens poden interpretar el moviment dels llavis amb la cadència de la veu però no crec que puguin entendre els missatges mitjançant la lectura d'aquests.

Abans de reflexionar sobre el vídeo en general vull fer referència a la funció que tenen les emocions morals. Aquestes serveixen per viure en societat, per comprendre els altes i a superar l'egocentrisme infantil del que ens parlava Piaget. Emocions morals són, per exemple, la vergonya i l'orgull. Són socials perquè és per la influència de la societat i la penalització dels errros i el premi als èxits que aquesta fa els que permeten que es desenvolupin.

En general el vídeo m'ha semblat molt interresant ja que consolidar coneixements, he adquirit de nous i m'ha donat peu a reflexionar i debatre sobre mols aspectes importants de les emocions infantils. Crec que és molt útil i per això deixo aquí l'enllaç per tot qui vulgui veure-lo.

Activitat 5

Amb la lectura de Educació Moral y Convivencia de Rafael Bisquerra Alzina m'he adonat de la importància de certs aspectes relacionats amb les emocions i, també, he ampliat altres coses que ja en sabia.

Per començar, m'aniré al final de la lectura i comentaré un exemple que posa l'autor en aquesta i que, sense dubte, ha set el que més m'ha cridat l'atenció de tota la lectura. Aquest exemple és el següent:

“Si preguntem dins una aula abarrotada de gent que feien un dia qualsevol( per exemple el dia 11 de febrer de 2003) és probable que n'hi hagi molts pocs que se'n recordin. En canvi si preguntem que feien el dia 11 de setembre de 2001, quan s'estaven ensorrant les torres bessones de Nova York, gairebé tothom se'n recorda.”

Aquest exemple tan clar m'ha fet adonar-me de la importància real que tenen les emocions en la memorització i , per tant, en l'aprenentatge. Recordem més fàcilment aquells fets que ens han produit una emoció intensa i això és una premisa que haurien d'utilitzar tots els docents com a estratègia educativa. Una bona forma de fer-ho, com es pot llegir a aquesta entrada del bloc Presentastico, és contant històries que tinguin relació amb el tema que estem tractant.

Aquí teniu un vídeo que parla d'aquesta memòria emocional:

Un altra cosa que he aprés amb la lectura d'aquest llibre és que les emocions s'encomanen, és a dir, que són contagioses. Això vol dir que l'actitud del docent influirà en l'actitud dels discents, és a dir, que els mestres hem d'intentar mantenir una actitud positiva per tal d'aconseguir que la dels nostres alumnes també ho siga, que el canvi comença per el mestre. És ben cert però, que els mestres no són màquines que no poden sempre deixar de banda les seves emocions i substituir-les o simular( d'això en parlaré un poc més endavant) unes altres diferents a les que té. Moltes vegades abans d'entrar a classe els hi haurà passat alguna cosa que farà que la seva actitud no sigui la més adequada i no em de comdemnar-los per això. Tots som persones i, l'emocionalitat és indestriable d'aquesta nostra condició humana.

Retomant el tema de la simulació d'emocions, Bisquerra diu : “Lex expressions facials, el llenguatge no verbal, el to de veu, volum, ritme, moviments del col, etc. aporten senyals de bastant precisió sobre l'estat emocional. Però aquest component es pot dissimular". Després d'aquesta frase matitza que és molt difícil aconseguir-ho. Tots, alguna vegada, hem ocultat, per exemple, la nostra tristessa fingint un somriure per no haver-hi de parlar-ne del tema però en la meva opinió és veritablement molt difícil. Pot ser que puguem canviar més fàcilment l'expressió facil però em sembla molt més complexe aconseguir el mateix amb el llenguatge no verbal, per exemple.

La lectura m'ha ajudat, també, a ampliar aspectes que ja haviem treballat a classe prèviament. Aquest és el cas de la definició d'emoció que vaig explicar a l'entrada de l'activitat tres. La definició que vàrem elaborar conjuntament a classe comparteix molts dels trets que la definició que proposa aquest autor com per exemple que la valoració les emocions són produides per uns esdeveniments i per la valoració que l'individu fa d'aquest. Pot ser, en referència a aquest aspecte, el que més de nou m'ha semblat ha estat que les emocions van acompanyades de components neurofisiològics, comportamentals i cognitius.

Aqui deixò l'esquema d'aquest autor que fa refèrencia a la seva definició del concepte emoció:

En general, la lectura m'ha semblat molt interessant i ha contribuit a generar-me nous esquemes mentals i a ampliar els que ja en tenia elaborats prèviament gràcies a les poques sessions que hem fet ja de l'assignatura de socioemocional.

Activitat 4

Amb la lectura del capítol de l'alquimia de les emocions hem vist diferents estratègies educatives referents a cadascuna de les emocions primàries de les quals ja vàrem parlar en una altra entrada.

Havent-les llegit totes i reflexionant sobre aquestes cadascuna de nosaltres havia de triar-ne les més significatives i després en petit grup parlar-ne i arribar a un acord sobre aquestes. Després, les varem comentar entre totes.

A continuaré explicaré quines vaig triar jo i el motiu d'aquesta tria.

En primer lloc, pel que fa a l'estima, vaig triar "Todos los seres humanos buscan ser amados y reconocidos. Este sentimiento es, en muchos casos, el timón de nuestros comportamientos, de nuestros deseos y necesidades. Como  maestros, y como padres y madres, debemos tenerlo siempre presente."  Vaig triar aquesta perquè trobo que desde l'educació moltes vegades no es té en compte la vessant afectiva i consider que això és un error i em sembla que aquesta frase ho reflectia bé. Quan vàrem comentar-lo en gran grup va sorgir con més rellevant aquesta altra : "Amar, y por tanto establecer vínculos afectivos, es un elemento básico para un crecimiento emocional y armónico." Aquesta darrera frase i la que jo havia triat en primer lloc, per jo, tenen un significat semblant ja que aquesta  fa referència a la importància d'establir vincles afectius per poder educar, és a dir, es repren el tema de que la vessant emocional és fundamental en l'educació.

Respecte a la por, en vaig triar dos :" Todo el mundo tiene miedo a algo, incluso el valiente. Es importante transmitir esta idea a los niños para desmitificar al cobarde. El cobarde es el que esconde el miedo, para obtener de él ventajas o poder" i " Es importante que el miedo deje de ser una muestra de debilidad y se viva como un hecho cotidiano. Debemos convivir con el miedo y no negarlo" perquè tothom té por, és una emoció natural. Cal que deixem de banda la idea de que tenir por és dolent ja que de fet, ens pot ser molt útil per conèixer les nostres limitacions, i hem d'ajudar als infants a que aprenguin a reconèixer les seves pors i a expressar-les d'una forma regulada.

Si parlem de la rabia també vaig seleccionar-ne dues: " Dejar salir la rabia, siempre que no haga daño a nadie" i " Hablar sobre lo que ha ocurrido, haciéndole ver que esta actitud no conduce a ninguna parte, aportando sugerencias y otras vías para resolver los problemas". Aquestes dues formen part, desde la meva opinió, del procés adequat que cal portar a terme amb els infants respecte a la rabia. En primer lloc, la rabia ha de poder expressar-se perquè quan no s'expressa pot generar violència cap a un mateix o cap als altres, ja sigui física o psíquica. Una vegada ja expressada, cal parlar i reflexionar per tal de descobrir el motiu i poder així gestionar-la de la manera adequada.

De les estratègies sobre la tristesa vaig escollir: " Negar la tristesa no nos permite estar alegres. Cuando mayor es la pérdida, mayor es la tristeza. Es una respuesta natural. Necesitamos un período de retraimiento y dolor para adaptarnos a la nueva situación y volver a vivir sin aquello que nos falta. De aquí la importancia de reconocer y administrat la pena, en lugar de negarla. " com a estratègia principal ja que estar trist és necessari, quan un infant ho està no hem de llevar-li importància sino portar a terme accions per animar-lo, hem d'acceptar que podem viure la tristesa, com a qualsevol altra emoció, i això ens farà crèixer ja que els conflictes sempre es donen però el que realment és important és la nostra actitud davant d'aquest. Però no va ser l'única que vaig seleccionar ja que hi ha dues més que consider que formen part del mateix proccés que aquesta. Són les següents: " Si nos permitimos expresar la pena es más probable que, poco a poco, aceptemos que hemos perdido algo y podamos comenzar de nuevo" i " Cuando una persona acepta sus tristezas está también más abierta a disfrutar de las alegrías, del amor y de todo lo que nos aporta la vida." És a dir, primer cal acceptar la tristesa i viure-la i, per tant, és fonamental expressar-la. Quan s'aconsegueix acceptar-la és més fàcil superar-la  i ens permet estar més obert a gaudir de la vida.

Per últim, respecte a l'alegria: " Poner humor a la vida. Es una buena actitud que debe contagiarse a los niños. Los problemas pueden tener soluciones y, mirados con un punto de alegría, se sobrellevan mejor". Aquesta estratègia té a vaure amb allò que he comentat un poc més amunt. Els problemes són part de la vida, són una realitat que no podem canviar però la nostra actitud davant d'aquests si que la podem canviar. Prendre-se les coses amb alegria ens ajudarà a poder superar millors els problemes i, com a conseqüència, crèixer com a persones. 

He trobat una entrada del bloc todas-las-emociones.blogspot.com.es que fa refèrencia al mateix tema.

Cal esmentar també, que els infants això ho fan molt més que els adults i hauriem d'aprendre d'ells. Deixo aquest vídeo en el que aparèixen persones adultes gaudint com infants que m'ha semblat molt emotiu:

Vull destacar, una vegada més, que quan vàrem comentar la nostra tria en gran grup ens vàrem adonar de que quasi totes les frases seleccionades coincidien. Això em sorpren considerablement ja que mostra que la teoria tots la coneixem però si observassim quanta gent posa en pràctica tot això ens adonariem de que alguna cosa falla.