jueves, 23 de enero de 2014

Valoració personal del llibre "Quiet"

 Amb el llibre “Quiet” he aprés moltes coses sobre els sentiments de la família quan descobreixen que el seu fill o filla té una discapacitat. És un llibre molt interessant que ha engantxat la meva atenció des de la primera pàgina perquè trobo que coneixèr els sentiments que experimenten aquestes famílies és un aspecte clau a l'hora d'intervenir en aquests casos en la nostra futura docència.

El que més m'ha cridat l'atenció fa referència a l'angoixa, la desesperació i l'estrés que produeix aquest tipus de notícia en la família del nen en qüestió.

Un dels aspectes que vull destacar, és la manca de diagnòstic i l'efecte que causa això en les famílies. El fet de no poder saber què és el que té el seu fill i la manca de respostres a totes les preguntes que es formulen sobre la seva malaltia és una font important d'angoixa i preocupació. Com ens vàren dir a la xerrada informativa la psicòloga i la treballadora social d'ABAIMAR, hi ha diagnòstic correctes que tarden en arribar uns cinc anys. Cinc anys de desesperació per a uns pares que no poden saber a ciència certa què té el seu fill, què és allò que poden estar sentit ni què poden fer per millorar la salut i qualitat de vida dels seu petit. Trobo que la importància del diagnòstic per als pares queda molt bé reflectica en aquest llibre. Això es pot veure, per exemple, en el capítol en que na Carla, la germana d'en Lluís, ha de romandre a l'hospital en observació durant deu dies perquè té mastoïditis, que és greu. En aquest capítol els pares no es preocupen sinó que, quan el metge s'encarrega de comunicar-se'l riuen ja que consideren que si hi ha diagnòstic hi ha solució.

Aquesta angoixa i ràbia és part del procés de dol pel fill desitjat que experienten els pares quan s'els notifica que el seu fill pot presentar algun tipus de discapacitat. És una reacció normal, pot durat més o menys temps depenent de cada família però com reflecteix el capítol “Ràbia” aquests sentiments són fuit del dolor.

Aquests sentiments ,que ja he esmentat anteriorment, fan que al llibre hi estigui present la fe en diverses situacions. Per exemple: al segon capítol,quan el pare d'en Lluís es troba a la sala de fumadors de l'hospital i veu com un pastor evangèlic “sana” a una nena gitana i desitja poder tenir ell també aquesta fet per poder reçar pel seu fill o quan al capítol “Fe” l'home del bar s'ofereix a pregar pel nen.Penso que la fe és fruit de la desesperació, de voler trobar respostes a totes les seves preguntes tot i que aquestes no siguin acertades, de cercar explicacions i solucions per això que li succeeix al seu fill i així poder millorar, en mesura del possible, la vida del seu nen.


Per últim, vull fer una menció especial a na Carla, la germana d'en Lluís. Moltes vegades, els germans dels nens que tenen qualsevol discapacitat han de prendre rols que no els pertanyen. Com vàrem veure al documental “ y yo, ¿qué?” , molts d'ells pasen a ser invisibles, els pares es centren en el fill que creuen que més els necessita i això produeix sentiments de gelosia, enveja i baixa autoestima. D'altres, han de madurar abans de temps i exercir com a figura de cuidador dels seus germans, renunciant al seus moments d'oci i vivint la vida dels seus germans i no la seva pròpia.Trobo que és imporant, treballar sobre aquest tema ja que tots els nens, independentment de les seves característiques necessiten el recolçament i l'atenció dels seus pares i gaudir de la seva infanteça.

domingo, 12 de enero de 2014

Tema 4


Per últim, toca parlar-ne del tema 4. Aquest darrer tema, en la meva opinió, és molt rellevant ja que fa referència als factors interpersonals del procés d'ensenyament-aprenentatge, factors que trobo que moltes vegades paren desapercebuts i no es té en compte la seva importància en el desenvolupament dels infants.

Com ja hem parlat a altres assignatures, com per exemple a Educació Inclusiva, les expectatives dolentes del professorat respecte a l'alumne delimiten l'aprenentatge dels infants, és a dir, amb aquestes limitem el seu potencial i els obligem a acceptar rols que no són els adequats. Una de les dades que m'ha semblat interessant sobre aquest tema és que els docents mostren una actitud d'afecció cap als nens que exigeixen poc al mestre( tenen un bon rendiment i no tenen cap tipus de problema de conducta), mostren indiferència respecte als passius ( que els hi plantejen problemes) , rebutjen a aquells que aprenen poc i els hi exigeixen massa i, per últim, preocupació pels que no rendeixen molt tot i que s'esforcen.

Respecte al context escolar, també hi hem parlat molt durant aquesta assignatura. Bronfenbrenner parlava de la importància de que els agents pròxims a l'infant estiguessin estretament relacionats i és això el que cal per tal de tenir un bón context escolar. Per això, com sempre ens han dit a la resta d'assignatures, és fonamental, sobretot, la col·laboració del centre amb les famílies. Cal que la comunicació sigui continuada i que ambdós agents col·laborin conjuntament en la educació dels infants per tal de donar continuitat a casa a allò que es fa a classe.

Altre aspecte que en vull d'estacar és la personalitat del mestre. Considero que, moltes vegades, a les escoles es centren massa en els continguts i l'organització fet que no serveix de res si no tenim en compte també la part més humana i emocional. No podem deixar-la de banda ja que els mestres treballem amb persones i el desenvolupament de la part afectiva és tan important com el desenvolupament intel·lectual. Una de les millors formes de treballar aquesta vessant és que els docents treballen, en primer lloc, les seves pròpies emocions ja que així els hi serà molt més fàcil ajudar als infants a treballar les seves.

El rol del mestre no el comentarè massa ja que també és un aspecte que hem treballat molt a altres assignatures. Només fer una petita reflexió sobre els extrems, és a dir, crec que el rol autoritari és massa disciplinari i el rol laissez-faire massa llibertal i, com que trobo que Aristòtil tenia raó quan parlava de que la virtud està en el terme mitjà, soc partidària de que el millor rol possible és el democràtic.

Pel que fa als estudis sobre els estils d'aprenentatge, vull fer menció només als estudis de Flanders dels quals m'ha sorprés veure a les conclusions que els alumnes més extrovertits, estables i motivats tenien un éxit superior en els estils més tradicionals. Em sembla totalment contradictori que els nens que més facilitat tenen per relacionar-se i més ganes d'aprendre en tenen els hi vagi millor un estil que no els hi deixa quasi interaccionar amb els seus iguals ni observar, investigar i descobrir. Per això , per trobar-li sentit crec que seria important establir la definició d'exit en aquest context.

Per tal que un mestre sigui eficaç ha d'acomplir una sèrie de requisits que hem citat entre tots a classe: capacitat d'escolta activa, atendre a les necessitats i intessos dels infants, col·laborar amb la família i l'entorn, saber utilitzar els recursos de forma adient, motivar, donar segurett emocional, no imposar el seu propi proccés d'aprenentatge sinó valorar-los tots, avaluar el seu treuball i deixar que l'evaluin altres i tenir formació permanent.

Jo em centraré en els dos darrers factors ja que trobo que són els menys comuns en els docents.

Per una part, molts de mestres no es plantejen que potser siguin ells els que estiguin fallant, és a dir, aboquen les culpes als seus alumnes, a etapes educatives anteriors o als pares i mai no reflexionen sobre el que ells fan ni avaluen el seu treball. Tampoc no deixen que ningú pugui veure què fan a classe, tenen les portes de l'aula tancades i els hi provoca por que qualsevol pugui avaluar el seu treball. Totes aquestes situacions haurien d'haver desaparegut fa molt de temps ja, la reflexió i avaluació de la pràctica docent milloren la qualitat d'aquesta i tots els mestres ja hi haurien de ser conscients de la importància que tenen aquests processos en el seu treball diari.
Per altra part, molts de professors una vegada han aprovat les oposicions i tenen la seva plaça asegurada de forma fixa no tornen mai més a obrir un llibre. Aquest és un error molt comú. Com pot ser possible que un doncent no segueixi formant-se i aprenent en una societat tan canviant com la nostra? Cal estar actualitzats sobre tot el que succeeix i, a més a més, quant més puguem conèixer d'un tema millor podrem explicar-lo i evitarem donar informacions superficials i errònies com fan molts.

El últim factor del que parlaré serà l'interacció alumne-alumne. Aquesta interacció entre iguals és fonamental per tal d'adquirir competències socials i desenvolupar la seva vessant socialitazadora. A més a més, és una bona forma d'aprendre a controlar els impulsos agressius i de ser conscients de que hi ha diferents punts de vista i que tots són igual d'acceptables i, per això, cal respectar-los. Per últim, té un aspecte positiu respecte a la motivació ja que si a alguns companys els hi motiva una tasca farà que a la resta també els hi motivi.


Com hem vist, aquesta interacció té molts d'avantatges i els unics “inconvenient” que pot comportar és el descontrol de l'ordre de la classe i la major invesió de temps. Aspectes poc rellevants i que cal la pena sacrificar per tal d'obtenir tots els demés aspectes positius. Per això cal que deixem als alumnes col·laborar i relacionar-se amb els seus companys ja que això beneficiarà de forma directa a nivell emocional i a nivell intel·lectual.

miércoles, 8 de enero de 2014

Tema 3


El tema 3 fa referència als factors psicològics que estan implicats en l'aprenentatge.

En primer lloc, cal parlar dels processos cognitius, és a dir, de l'atenció, la memòria i la intel·ligència.

L'atenció és un factor clau en l'aprenentatge i per això cal treballar-la des de ben petits, és a dir, s'ha de començar a treballar a l'educació infantil. Moltes vegades tenim la falsa creença de que un grup calmat, que roman en silenci dins de classe, és un grup que presta molta atenció a la mestra però això no és així.

Abans de treballar aquest tema a classe, no sabia ni què era això de les teories del procesament de la informació. Ara, trobo molt interessant l'analogia que varen fer entre el procesament de la ment humana i el procesament d'un ordinador. Aquests, vàren observar, mitjançant les investigacions, que en l'atenció influïen determinats factors:

  • Factors fisiològics ( cansanci, esgotament, angoixa...). En la meva opinió els docents moltes vegades aboquen la culpa d'aquest esgotament de l'alumnat a causes extraescolars com una dolenta alimentació o la manca d'hores de descans però el cert és que aquest es produït, en gran part, per causes escolars com per exemple: l'excés d'informació, les inadequades metodologies utilitzades o el plantejament dels horaris. En aquest punt, m'agradaria fer referència a la distribució de les diferents matèries en l'horari escolar. Els nens han de soportar unes quantes matèries abans de poder fer un descans(pati) i cadascuna d'aquesta utilitza uns 50 minuts, tenint en compte que el màxim temps que pot estar atent un infant són 20 minuts els nens aquest plantejament és inadequat. Una bona solució sería fer com els finlandessos que deixen descansar als infants després de cada matèria 15 minuts al pati, per tal que puguin descansar per tornar amb les piles carregades a la següent classe.

  • Nivell de desenvolupament: Com ja hem dit, cal treballar l'atenció quan els nens són petits per tal que de forma progressiva els infants puguin tenir una atenció cada vegada més sostinguda.

  • Motivacions i interessos: L'atenció depen dels interessos de cadascú, tots els infants són diferents, així doncs, no tots prestaran la mateixa atenció a una mateixa activitat. Aquest factor és clau, en la meva opinió, ja que si coneixem als infants del nostre grup classe, les seves necessitats i interessos, podrem seleccionar les activitats segons aquestes per tal de poder captar al màxim la seva atenció i que l'aprenentatge sigui més profund.

  • Diferències individuals: No és res nou que tots els infants són diferents, però si que m'ha sorprés que hi hagi una classificació tancada d'estils d'aprenentatge on prevaleixen l'estil impulsiu i l'estil reflexiu ja que, si cap infant és igual a altre em costa creure que s'els pugui classificar dins d'un estil concret perquè s'em fa fàcil pensar que en un mateix nen podríem trobar característiques de cadascun dels estils alhora.





La memòria. El model més representatiu d'aquest procés cognitiu és el d' Atkinson i Shifrin. Aquests dos autors divideixen la memòria en els tres nivells que ja tots coneixem: memòria sensocial, memòria a curt termini i memòria a llarg termini. El que jo no sabia és que dins la memòria a curt termini hi ha el que s'anomena memòria de treball mitjançant la qual intentam comprendre la informació que ens arriba a través dels sentits. Com feim un mal ús d'aquesta, quan no pot comprendre algun tipus d'informació, la mecanitza i intenta mantenir-la sense comprendre-la però aquesta informació es perd 15 segons després, tot i que es pot recuperar una petita part d'aquesta, mai constituirà un coneixement profund. La memòria de treball és, llavors, fonametal i moltes vegades quan estudiem no ens centrem en comprendre sino en emmagatzemar informació, fet que no donarà com a resultat el seu aprenentatge. Per tant, més val entrendre i saber poques coses i memoritzar i oblidar ràpidament moltes altres.

La memòria segueix un procés basat en l'emmagatzament de la informació, la recuperació i l'oblit i el coneixement profund.


De totes les formes per millorar-la considero més importants aquestes tres:no perdre mai la visió blgal del que estem fent, exercitar la recuperació mitjançant preguntes i relacionar aquesta informació amb noves situacions.


La intel·ligència és un procés que no roman estàtic ja que es poden generar capacitats o perdre-les. Trobo que moltes vegades no som conscients de que és durant la infancia quan més conexions intel·lectuals es generen i no aprofitam aquesta etapa per treballar a prou la intel·ligencia dels més petits. A més a més, la societat es centra només en la intel·ligència logicomatemàtica i la que fa referència a la llengua, oblidant altres iguals d'importants com la cinestètica o la intel·ligència musical, les quals crec que l'escola hauria de treballar d'una forma molt més intensiva.


Ara, hem de parlar dels processos afectius: la personalitat i la motivació.

Respecte a la personalitat, els adults moltes vegades no ens adonem de que el nen configura la seva personalitat basant-se en la dels demés i haurien de ser un bon exemple per als nostres petits. Per contribuir a la creació de la personalitat dels infants és fonamental la seguretat emocional del nen, factor que moltes vegades, encara que crec que succeix menys en l'etapa d'infantil, no tenim en compte. Ens centrem més en els continguts acadèmics, deixant de banda la part més humana, més emocional. Això no permet que l'alumne es pugui sentir segur i per tant les seves autoconcepcions no seran tan bones com haurien de ser.

Per últim, la motivació. La motivació és una de les peces clau en l'aprenentatge.
També, en aquest cas, crec que no se li concedeix, potser, la importància que realment té. Quan els nens tenen interés i ganes per aprendre el rendiment és molt més millor i l'aprenentatge molt més profund i útil.

Per millorar la motivació acadèmica caldria que els nens tinguessin creences positives sobre la seva capacitat per portar a terme les activitats i que hi hagués una bona relació emocional respecte a la tasca i a un mateix.



En conclusió, en l'aprenentatge intervenen diferents factors, als quals caldria donar més importància i rellevancia, per tal de millorar la seva qualitat.