Activitat 1

La primera activitat proposada al iniciar la classe de socioemocional va ser, com és obvi, fer una petitta presentació però no una presentació com tantes altres que hem fet dient frases com :"El meu nom és Rocío, tinc 19 any i estic cursant segon de Grau d'Educació Infantil per vocació absoluta." sino que hem parlat de les emocions que ens despertava iniciar aquesta nova assignatura i això és una mica el que vull plasmar en aquesta entrada.

Començar l'assignatura de Desenvolupament i Educació Socioemocional en la Primera Infància em genera, principalment, intriga i expectància per veure si el contingut de l'assignatura és tan interessant com deixa veure el seu nom i per saber com treballarem la vessant emocional ja que en la meva vida com a estudiant mai amb treballat amb mi aquesta vessant d'una forma directa, tot i que considero que és un aspecte fonamental a l'hora d'educar. I em genera curiositat el fet d'aprendre a treballar les emocions, incloses les meves, ja que trob que pot ser una experiència molt interessant.

Després vàrem situar les nostres emocions en una taula que diferenciava emocions positives, negatives i ambigües. Jo, com es pot veure a continuació, he col·locat la meva emoció en la columna de  les emocions ambigües pel fet que pot ser que el resultat sigui possitiu i realment em sembli tant interessant el seu contingut com el seu nom i aprengui com treballar aquest àmbit o tot el contrari.  Que inicï aquesta assignatura amb una emoció ambigüa no és dolent ja que serà més fàcil de reconduir que no si la meva emoció fos totalment negativa.

Enllaç de la foto.

Valoració personal del llibre "Quiet"

 Amb el llibre “Quiet” he aprés moltes coses sobre els sentiments de la família quan descobreixen que el seu fill o filla té una discapacitat. És un llibre molt interessant que ha engantxat la meva atenció des de la primera pàgina perquè trobo que coneixèr els sentiments que experimenten aquestes famílies és un aspecte clau a l'hora d'intervenir en aquests casos en la nostra futura docència.

El que més m'ha cridat l'atenció fa referència a l'angoixa, la desesperació i l'estrés que produeix aquest tipus de notícia en la família del nen en qüestió.

Un dels aspectes que vull destacar, és la manca de diagnòstic i l'efecte que causa això en les famílies. El fet de no poder saber què és el que té el seu fill i la manca de respostres a totes les preguntes que es formulen sobre la seva malaltia és una font important d'angoixa i preocupació. Com ens vàren dir a la xerrada informativa la psicòloga i la treballadora social d'ABAIMAR, hi ha diagnòstic correctes que tarden en arribar uns cinc anys. Cinc anys de desesperació per a uns pares que no poden saber a ciència certa què té el seu fill, què és allò que poden estar sentit ni què poden fer per millorar la salut i qualitat de vida dels seu petit. Trobo que la importància del diagnòstic per als pares queda molt bé reflectica en aquest llibre. Això es pot veure, per exemple, en el capítol en que na Carla, la germana d'en Lluís, ha de romandre a l'hospital en observació durant deu dies perquè té mastoïditis, que és greu. En aquest capítol els pares no es preocupen sinó que, quan el metge s'encarrega de comunicar-se'l riuen ja que consideren que si hi ha diagnòstic hi ha solució.

Aquesta angoixa i ràbia és part del procés de dol pel fill desitjat que experienten els pares quan s'els notifica que el seu fill pot presentar algun tipus de discapacitat. És una reacció normal, pot durat més o menys temps depenent de cada família però com reflecteix el capítol “Ràbia” aquests sentiments són fuit del dolor.

Aquests sentiments ,que ja he esmentat anteriorment, fan que al llibre hi estigui present la fe en diverses situacions. Per exemple: al segon capítol,quan el pare d'en Lluís es troba a la sala de fumadors de l'hospital i veu com un pastor evangèlic “sana” a una nena gitana i desitja poder tenir ell també aquesta fet per poder reçar pel seu fill o quan al capítol “Fe” l'home del bar s'ofereix a pregar pel nen.Penso que la fe és fruit de la desesperació, de voler trobar respostes a totes les seves preguntes tot i que aquestes no siguin acertades, de cercar explicacions i solucions per això que li succeeix al seu fill i així poder millorar, en mesura del possible, la vida del seu nen.

Per últim, vull fer una menció especial a na Carla, la germana d'en Lluís. Moltes vegades, els germans dels nens que tenen qualsevol discapacitat han de prendre rols que no els pertanyen. Com vàrem veure al documental “ y yo, ¿qué?” , molts d'ells pasen a ser invisibles, els pares es centren en el fill que creuen que més els necessita i això produeix sentiments de gelosia, enveja i baixa autoestima. D'altres, han de madurar abans de temps i exercir com a figura de cuidador dels seus germans, renunciant al seus moments d'oci i vivint la vida dels seus germans i no la seva pròpia.Trobo que és imporant, treballar sobre aquest tema ja que tots els nens, independentment de les seves característiques necessiten el recolçament i l'atenció dels seus pares i gaudir de la seva infanteça.

Tema 4

Per últim, toca parlar-ne del tema 4. Aquest darrer tema, en la meva opinió, és molt rellevant ja que fa referència als factors interpersonals del procés d'ensenyament-aprenentatge, factors que trobo que moltes vegades paren desapercebuts i no es té en compte la seva importància en el desenvolupament dels infants.

Com ja hem parlat a altres assignatures, com per exemple a Educació Inclusiva, les expectatives dolentes del professorat respecte a l'alumne delimiten l'aprenentatge dels infants, és a dir, amb aquestes limitem el seu potencial i els obligem a acceptar rols que no són els adequats. Una de les dades que m'ha semblat interessant sobre aquest tema és que els docents mostren una actitud d'afecció cap als nens que exigeixen poc al mestre( tenen un bon rendiment i no tenen cap tipus de problema de conducta), mostren indiferència respecte als passius ( que els hi plantejen problemes) , rebutjen a aquells que aprenen poc i els hi exigeixen massa i, per últim, preocupació pels que no rendeixen molt tot i que s'esforcen.

Respecte al context escolar, també hi hem parlat molt durant aquesta assignatura. Bronfenbrenner parlava de la importància de que els agents pròxims a l'infant estiguessin estretament relacionats i és això el que cal per tal de tenir un bón context escolar. Per això, com sempre ens han dit a la resta d'assignatures, és fonamental, sobretot, la col·laboració del centre amb les famílies. Cal que la comunicació sigui continuada i que ambdós agents col·laborin conjuntament en la educació dels infants per tal de donar continuitat a casa a allò que es fa a classe.

Altre aspecte que en vull d'estacar és la personalitat del mestre. Considero que, moltes vegades, a les escoles es centren massa en els continguts i l'organització fet que no serveix de res si no tenim en compte també la part més humana i emocional. No podem deixar-la de banda ja que els mestres treballem amb persones i el desenvolupament de la part afectiva és tan important com el desenvolupament intel·lectual. Una de les millors formes de treballar aquesta vessant és que els docents treballen, en primer lloc, les seves pròpies emocions ja que així els hi serà molt més fàcil ajudar als infants a treballar les seves.

El rol del mestre no el comentarè massa ja que també és un aspecte que hem treballat molt a altres assignatures. Només fer una petita reflexió sobre els extrems, és a dir, crec que el rol autoritari és massa disciplinari i el rol laissez-faire massa llibertal i, com que trobo que Aristòtil tenia raó quan parlava de que la virtud està en el terme mitjà, soc partidària de que el millor rol possible és el democràtic.

Pel que fa als estudis sobre els estils d'aprenentatge, vull fer menció només als estudis de Flanders dels quals m'ha sorprés veure a les conclusions que els alumnes més extrovertits, estables i motivats tenien un éxit superior en els estils més tradicionals. Em sembla totalment contradictori que els nens que més facilitat tenen per relacionar-se i més ganes d'aprendre en tenen els hi vagi millor un estil que no els hi deixa quasi interaccionar amb els seus iguals ni observar, investigar i descobrir. Per això , per trobar-li sentit crec que seria important establir la definició d'exit en aquest context.

Per tal que un mestre sigui eficaç ha d'acomplir una sèrie de requisits que hem citat entre tots a classe: capacitat d'escolta activa, atendre a les necessitats i intessos dels infants, col·laborar amb la família i l'entorn, saber utilitzar els recursos de forma adient, motivar, donar segurett emocional, no imposar el seu propi proccés d'aprenentatge sinó valorar-los tots, avaluar el seu treuball i deixar que l'evaluin altres i tenir formació permanent.

Jo em centraré en els dos darrers factors ja que trobo que són els menys comuns en els docents.

Per una part, molts de mestres no es plantejen que potser siguin ells els que estiguin fallant, és a dir, aboquen les culpes als seus alumnes, a etapes educatives anteriors o als pares i mai no reflexionen sobre el que ells fan ni avaluen el seu treball. Tampoc no deixen que ningú pugui veure què fan a classe, tenen les portes de l'aula tancades i els hi provoca por que qualsevol pugui avaluar el seu treball. Totes aquestes situacions haurien d'haver desaparegut fa molt de temps ja, la reflexió i avaluació de la pràctica docent milloren la qualitat d'aquesta i tots els mestres ja hi haurien de ser conscients de la importància que tenen aquests processos en el seu treball diari.

Per altra part, molts de professors una vegada han aprovat les oposicions i tenen la seva plaça asegurada de forma fixa no tornen mai més a obrir un llibre. Aquest és un error molt comú. Com pot ser possible que un doncent no segueixi formant-se i aprenent en una societat tan canviant com la nostra? Cal estar actualitzats sobre tot el que succeeix i, a més a més, quant més puguem conèixer d'un tema millor podrem explicar-lo i evitarem donar informacions superficials i errònies com fan molts.

El últim factor del que parlaré serà l'interacció alumne-alumne. Aquesta interacció entre iguals és fonamental per tal d'adquirir competències socials i desenvolupar la seva vessant socialitazadora. A més a més, és una bona forma d'aprendre a controlar els impulsos agressius i de ser conscients de que hi ha diferents punts de vista i que tots són igual d'acceptables i, per això, cal respectar-los. Per últim, té un aspecte positiu respecte a la motivació ja que si a alguns companys els hi motiva una tasca farà que a la resta també els hi motivi.

Com hem vist, aquesta interacció té molts d'avantatges i els unics “inconvenient” que pot comportar és el descontrol de l'ordre de la classe i la major invesió de temps. Aspectes poc rellevants i que cal la pena sacrificar per tal d'obtenir tots els demés aspectes positius. Per això cal que deixem als alumnes col·laborar i relacionar-se amb els seus companys ja que això beneficiarà de forma directa a nivell emocional i a nivell intel·lectual.

Tema 3

El tema 3 fa referència als factors psicològics que estan implicats en l'aprenentatge.

En primer lloc, cal parlar dels processos cognitius, és a dir, de l'atenció, la memòria i la intel·ligència.

L'atenció és un factor clau en l'aprenentatge i per això cal treballar-la des de ben petits, és a dir, s'ha de començar a treballar a l'educació infantil. Moltes vegades tenim la falsa creença de que un grup calmat, que roman en silenci dins de classe, és un grup que presta molta atenció a la mestra però això no és així.

Abans de treballar aquest tema a classe, no sabia ni què era això de les teories del procesament de la informació. Ara, trobo molt interessant l'analogia que varen fer entre el procesament de la ment humana i el procesament d'un ordinador. Aquests, vàren observar, mitjançant les investigacions, que en l'atenció influïen determinats factors:

• Factors fisiològics ( cansanci, esgotament, angoixa...). En la meva opinió els docents moltes vegades aboquen la culpa d'aquest esgotament de l'alumnat a causes extraescolars com una dolenta alimentació o la manca d'hores de descans però el cert és que aquest es produït, en gran part, per causes escolars com per exemple: l'excés d'informació, les inadequades metodologies utilitzades o el plantejament dels horaris. En aquest punt, m'agradaria fer referència a la distribució de les diferents matèries en l'horari escolar. Els nens han de soportar unes quantes matèries abans de poder fer un descans(pati) i cadascuna d'aquesta utilitza uns 50 minuts, tenint en compte que el màxim temps que pot estar atent un infant són 20 minuts els nens aquest plantejament és inadequat. Una bona solució sería fer com els finlandessos que deixen descansar als infants després de cada matèria 15 minuts al pati, per tal que puguin descansar per tornar amb les piles carregades a la següent classe.

• Nivell de desenvolupament: Com ja hem dit, cal treballar l'atenció quan els nens són petits per tal que de forma progressiva els infants puguin tenir una atenció cada vegada més sostinguda.

• Motivacions i interessos: L'atenció depen dels interessos de cadascú, tots els infants són diferents, així doncs, no tots prestaran la mateixa atenció a una mateixa activitat. Aquest factor és clau, en la meva opinió, ja que si coneixem als infants del nostre grup classe, les seves necessitats i interessos, podrem seleccionar les activitats segons aquestes per tal de poder captar al màxim la seva atenció i que l'aprenentatge sigui més profund.

• Diferències individuals: No és res nou que tots els infants són diferents, però si que m'ha sorprés que hi hagi una classificació tancada d'estils d'aprenentatge on prevaleixen l'estil impulsiu i l'estil reflexiu ja que, si cap infant és igual a altre em costa creure que s'els pugui classificar dins d'un estil concret perquè s'em fa fàcil pensar que en un mateix nen podríem trobar característiques de cadascun dels estils alhora.

La memòria. El model més representatiu d'aquest procés cognitiu és el d' Atkinson i Shifrin. Aquests dos autors divideixen la memòria en els tres nivells que ja tots coneixem: memòria sensocial, memòria a curt termini i memòria a llarg termini. El que jo no sabia és que dins la memòria a curt termini hi ha el que s'anomena memòria de treball mitjançant la qual intentam comprendre la informació que ens arriba a través dels sentits. Com feim un mal ús d'aquesta, quan no pot comprendre algun tipus d'informació, la mecanitza i intenta mantenir-la sense comprendre-la però aquesta informació es perd 15 segons després, tot i que es pot recuperar una petita part d'aquesta, mai constituirà un coneixement profund. La memòria de treball és, llavors, fonametal i moltes vegades quan estudiem no ens centrem en comprendre sino en emmagatzemar informació, fet que no donarà com a resultat el seu aprenentatge. Per tant, més val entrendre i saber poques coses i memoritzar i oblidar ràpidament moltes altres.

La memòria segueix un procés basat en l'emmagatzament de la informació, la recuperació i l'oblit i el coneixement profund.

De totes les formes per millorar-la considero més importants aquestes tres:no perdre mai la visió blgal del que estem fent, exercitar la recuperació mitjançant preguntes i relacionar aquesta informació amb noves situacions.

La intel·ligència és un procés que no roman estàtic ja que es poden generar capacitats o perdre-les. Trobo que moltes vegades no som conscients de que és durant la infancia quan més conexions intel·lectuals es generen i no aprofitam aquesta etapa per treballar a prou la intel·ligencia dels més petits. A més a més, la societat es centra només en la intel·ligència logicomatemàtica i la que fa referència a la llengua, oblidant altres iguals d'importants com la cinestètica o la intel·ligència musical, les quals crec que l'escola hauria de treballar d'una forma molt més intensiva.

Ara, hem de parlar dels processos afectius: la personalitat i la motivació.

Respecte a la personalitat, els adults moltes vegades no ens adonem de que el nen configura la seva personalitat basant-se en la dels demés i haurien de ser un bon exemple per als nostres petits. Per contribuir a la creació de la personalitat dels infants és fonamental la seguretat emocional del nen, factor que moltes vegades, encara que crec que succeix menys en l'etapa d'infantil, no tenim en compte. Ens centrem més en els continguts acadèmics, deixant de banda la part més humana, més emocional. Això no permet que l'alumne es pugui sentir segur i per tant les seves autoconcepcions no seran tan bones com haurien de ser.

Per últim, la motivació. La motivació és una de les peces clau en l'aprenentatge.

També, en aquest cas, crec que no se li concedeix, potser, la importància que realment té. Quan els nens tenen interés i ganes per aprendre el rendiment és molt més millor i l'aprenentatge molt més profund i útil.

Per millorar la motivació acadèmica caldria que els nens tinguessin creences positives sobre la seva capacitat per portar a terme les activitats i que hi hagués una bona relació emocional respecte a la tasca i a un mateix.

En conclusió, en l'aprenentatge intervenen diferents factors, als quals caldria donar més importància i rellevancia, per tal de millorar la seva qualitat.

tema 2 : continuació.

A continuació farem referència als models cognitius però primerament introduirem un poc aquests models.

El cognitivisme sorgeix com a reacció al conductisme ja que es considerava que voler explicar la conducta només amb estímul-resposta no dovana informació sobre el funcionament de la memòria, la intel·ligència, etcètera. Dins d'aquests models destaquen: Piaget, Vigotsky, Ausubel i Bruner.

Primerament, cal parlar de Piaget , tot i que ho faré per damunt perquè la seva teoria ja la vàrem treballar l'any passat. No faré referència als processos d'adaptació, assimilació i acomodament ni als diferents estadis( sensorimotriu, preoperacional, operacional concret, operacions formals) degut a que ja els tenim bastants treballats i prefereixo fer-ne referència a aquells aspectes que he aprés nous. Així doncs em centraré en el que més important trobo en aquesta teoria que és el paper del mestre.

En els procés d'adquisició d'aprenentatges el mestre té un paper fonamental ja que ha de generar un context adequat perquè el nen pugui generar-los. Treballar aquest aspecte m'ha fet adonar-me'n del perill que té donar respostes als nens sense estar-hi segurs ja que quan els esquemes estan generats és molt difícil trencar-los, és a dir, quan s'ha aprés una cosa malament costa molt carviar-la per això cal donar respostes als nens només quan les coneixem i, preferiblement, s'ha d'intentar que ells les coneguin per ells tots sols mitjançant l'experimentació i sempre respectant els seus ritmes. Moltes vegades ens centram en que els alumnes aprenguin molt ràpid quan allò realment important és que aprenguin bé, per això cal deixar que els nens consolidin les seves estructures quan ells puguin, dependent del seu nivell maduratiu, i no quan nosaltres volguem.

Ara parlarem de Vigotsky. Aquest autor també el vàrem veure el curs passat però només m'enrecord del concepte de ZDP que és la base de la seva teoria. A més a més, no crec que parlessim de la Zona de Desenvolupament Actual ni de la Zona de Desenvolupament Potencial ( si és així jo no ho recordo) fet que em pareix extrany ja que per entendre la Zona de Desenvolupament Próxim cal parlar-ne de las altres. Ara les definiré breument:

La Zona de Desenvolupament Actual és allò que el nen sap fer (competència) i la Zona de Desenvolupament Potencial és el que el nen pot arribar a fer. A mig camí entre ambdues trobam la ZDP que és la distància adequada entre les altres dues per tal que el alumne pugui assolir allò que pot fer amb l'ajuda del mestre.

El que jo no sabia era que el rol del mestre en aquesta ZDP ha de ser com una bastida, és a dir, ha d'anar oferint ajudes puntuals però cada vegada ha d'anar retirant-se més per tal d'aconseguir l'aprenentatge autònom dels infants. El més difícil en aquest punt és saber quan cal ajudar i qual cal allunyar-se pero això, com moltres altres coses de la nostra futura professió, no poden explicar-se amb lleis o normes exactes perquè no existeixen cal que, mitjançant la pràctica i dependent de les característiques del context del centre i dels nostres alumnes, nosaltres puguem crear la forma de saber quan fer-ho.

D'aquesta metàfora de la bastida en parlen Wood, Bruner i Ros(1976) els quals defineixen que Per posar-la en pràctica cal tenir en compte que:

• S’ha d’obtenir la informació del que cada estudiant en sap del tema.
• Decidir quina informació presentar i com fer-ho.
• Situar la definició de la tasca un poc per damunt de la capacitat actual de l’alumni perquè planteji un repte per als alumnes.
• L’actuació del mestre ha de ser inversament proporcional al nivell de competència mostrat per l’alumne.

Aquests criteris em semblen fonamental per a l'execució de la práctica educativa ja que segons els coneixements previs que els alumnes tinguin del tema els presentarem una informació o una altra o hauren de cambiar la manera de fer-ho. A més a més, també conèixer el punt de partida ens ajudarà a saber on situar la tasca respecte a la capacitat actual dels infants per tal que els hi sembli un repte assolible.

El següent autor del que cal parlar és Ausubel i ho faré centrant-me en allò més important, la distinció entre aprenentatges memorístic i significatiu i receptiu i per descobriment. L'escola més tradicional sempre ha utilitzat l'aprenentatge memorístic receptiu de l'alumne. Actualment, amb la nova visió de l'escola s'opta per l'aprenentatge significatiu per descbriment.

Aquest autor no desprestigia un tipus d'aprenentatge en favor de l'altre sinó que defensa que tots dons tenen aspectes positius en la construcció de coneixements i que, utilitzats de la forma adequada, poden ser la combinació perfecta. Trobo molt important aquesta reflexió ja que moltes vegades quan descobrim una cosa nova rebutjam el que havia anteriorment però abans de fer aquest rebuig hem d'analitzar els aspectes positius que tenia el model anterior per tal de poder continuar aplicant-los juntament amb els nous i aconseguir així un métode més eficaç perquè cal model és perfecte, tots tenen aspectes que cal millorar.

Així doncs, segons Ausubel l'aprenentatge receptiu ajudarà als nens a organitzar i estructurat el que han aprés de forma significativa mitjançant el descobriment. Però perquè això pugui passar cal que la tasca del mestre estigui dirigida a l' “aprendre a aprendre”, assumir que el nen també té un paper actiu quan escolta les explicacions i llegeix si allò té sentit per ell i que cal fer un ensenyament de forma circular, és a dir, primer parlar del que aprendrem, després aprendre i , per últim, reflexionar sobre el que hem aprés, tancant així tot el procés.

Per últim, farèm referència a Bruner i als seus tres modes de representació dels infants ja que és una cosa en la que mai havia pensat i que, una vegada explicada, sembla tan obvia que em fa qüestionar-me perquè mai ho havia fet.

Segons aquest autor hi ha 3 modes de representació que utilitzen els infants en funció de la seva maduresa i evolució intel·lectual:

Als primers anys de vida, es produeix la representació executora on l'infant les representa mitjançant la reacció inmediata, és a dir, tocant, fent, xuclant...

Després, coincidint amb l'etapa preoperacional de Piaget, es dona la representació icònica on el nen representa les coses mitjançant el dibuix.

Per últim, apareix la representació simbòlica que és la que es durà a terme ja durant tota la vida i en la qual l'infant representa una cosa mitjançant un símbol arbitrari que poc té a veure amb la cosa representada.

Aquests tres modes mostren l'evolució de la capacitat intel·lectual de l'infant d'una forma clara i evident.

tema 2

Aquesta segona entrada la dedicaré a parlar del tema 2 que fa referència a les teories del aprenentatge i la seva implicació en el currículum actual però només al conductisme ja que dedicaré una entrada a part als models cognitius.

Abans de començar cal definir què és l'aprenentatge. És un procés continu, que es dona en tots els àmbits de la vida i durant tota aquesta on es desenvolupen una sèrie d'habilitats i s'adquireixen una sèrie de coneixements per poder utilitzar-los en diferents contextos de la vida real.

Ara cal fer referència al conductisme. Aquest corrent fou introduit per Watson el 1912 i és una de les teóries que més repercussió i influència ha tingut en l'escola perquè les seves investigacions tenen un component científic que permet quantificar les seus resultats. Aquest corrent es basava en la concepció del nen com a tabula rassa i que l'ambient té la capacitat de moldejar la seva conducta i personalitat. Aquest moldejament s'aconsegueix mitjançant la contigüitat, el reforçament, la pràctica i el control d'estímuls.

Dins del conductisme trobem el condicionament clàssic i el condicionament operant.

Jo del conductisme clàsic i del experiment de Paulov amb els gosos ja havia sentit parlar a l'assignatura de psicologia de segon de batxillerat. Aquest experiment consistia en fer que els gosos associasin el so de la campaneta amb el menjar mitjançant la repetició d'aquests dos estímuls un darrera de l'altre. Amb això va demostrar que mitjançant la manipulació dels estímuls es podia modificar la conducta. Tot i conèixer-lo no sabia quin tipus de relació podia tenir amb l'educació , després d'haver-lo treballat a classe sé que cal conèixer la teoria per tal de prevenir quines mesures coercitives utilizem amb els alumnes ja que podem llenar en ells bloqueigs, ansietat o fòbies escolars.

Aquest condicionaments segueix un esquema com aquest:

Del conductisme operant no en sabia res, ara sé que el seu creador fou Skinner amb la seva capsa on va colocar un dispensador de menjar amb una palanca, cada cop que les rde rates la pitjaven el menjar sortia, així les rates en adonar-se espitjaven constantment. Per tant, es una forma de condicionar les respostes. Per fer-ho cal que el reforç sigui proporcional a la dificultat de la conducta i que aquest sigui efectiu. A més a més, el reforçament cal que al principi es porti a terme cada vegada que es dona la conducta per tal de poder modelarla gradualment.

L'esquema que representaria seria el següent:

Derivades d'ambdós condiconaments sorgeixen una sèrie de tècniques. Del Condicionament Clàssic tenim l'Exposició en viu que només s'aplica en situacions molt expremes, l'Exposició Imaginació que suposa la recreació de situacions que provoquen por i la Desensiue bilització sistemàtica que consisteix en el disseny de situacions cada cop més properes a l'estímul que genera una resposta inadequada per reconvertir-la.

Del Condicionament Operant n'hi ha moltes ( emmollament, encadenament, sistema d'economia de fitxes, temps fora de reforçament, tutoria d'un company...). M'han cridat l'atenció especialment tres: l'economia de fitxes, el temps fora de reforçament i la turoria d'un company ja que són tècniques que he viscut durant la meva escolarització i que mai m'havi aturat a analitzar, mai havia pensat que eren males pràctiques. Gràcies a questa assignatura he entés que fer sortir de classe a un alumne que interromp la classe no serveix per res ja que possiblement ho fa perquè s'avorreix i fora trobarà coses més interessants per fer i, per tant, la solució no és apartar-lo del grup sinó analitzar la nostra pràctica i avaluar què estem fent malament perquè aquell alumni no s'interessi per la classe. També, que el sistema de gomets reforça els bons comportaments però també subratlla els dolents fent sentir als nens inferiors i crear unes expectatives d'ells que no els deixaran cambiar la seva actitud inadequada. Per últim, que la tutoria d'un company és beneficiosa si tots els alumnes poden fer de tutors i tutorats ja que sino produeix esgotament i angoixa en aquell alumnes que sempre ha d'ajudar als seus companys.

Dins del conductisme també trobem l'aprenentatge social o vicari i el determinisme reciproc.

La teoria d'aprenentatge social es basa en el modelat. S'oposa al conductisme ortodoxe ja que aquests autors defensen que l'aprenentatge no es redueix a condicionaments i reforçaments produits per un investigador o inductor, sinó que diuen es produeixen pel contacte amb l'entorn mitjançant l'observació i l'associació. El determinisme reciproc també fa referència a que en la conducta influeixen diferents factors: l'ambient, factors personals i factors cognitius. Mai havia sentit parlar d'aquestes dues teories trobo que són una mena de transició entre el conductisme i el cognitivisme perquè ja tenen en compte l'ambient que és un factor molt present en les teories cognitives de l'aprenentatge.

Per últim, cal parlar de l'aprenentatge per observació de Bandura i de l'aplicació d'aquesta teoria per part de Zinmmerman.

La teoria de Bandura es basa en 4 processos: primerament, l'atenció mitjançant la qual es selecciona la informació del nostre voltant, després la retenció en la qual és fonamental la memòria, més tard la reproducció morota d'allò que s'havia retingut i, per últim, els processos motiva-accionals que depén de l'autoreforç i el reforçament de l'entorn. Zinmmerman l'aplica a aspectes educatius. Ja vàrem treballar l'aplicació d'aquest autor amb un treball. Em sembla molt interessant el fet que Zinmerman tingui en compte determinats aspects com per exemple els processos metacognitius o la percepció autoeficàcia perquè fins ara, les teories conductistes consideraven el nen com a tabula rassa i per tant que no en sabia res, era només un participant passiu però ara realitza un rol actiu i participant en el seu propi procés d'aprenentatge.

Les pràctiques educatives com a contextos de desenvolupament.

Després d'haver tractat a classe el tema 1, m'he adonat que com que l'aprenentatge es dona en qualsevol moment i no només davant problemes la psicologia de l'educació serveix també per a situacions en les que no hi ha cap problema. També, he aprés que en aquesta branca la investigació hi juga un paper molt important sempre i quan s'investigui per pasar a l'acció, és a dir, per millorar la pràctica. Així doncs, com que és un proccés d'investigació-acció és necessari anar actualitzant-se per poder adarptar-se als canvis perquè tot i que algunes de les pràctiques antigues funcionen cal canviar les que no ho fan.

Una altra cosa en la que estava equivocada era en els continguts d'aquesta psicologia. Creia que només tenia en compte el nivell de desenvolupament dels nens, és a dir, el seu desenvolupament maduratiu i l'evolució del seu aprenentatge però també inclou el nivell de competència i les aptituds de cada nen i el nivell de disposició afectiva i emocional, és a dirm la seva autoestima, confiança, etcétera. Això em fa pensar que moltes vegades no som conscients de la importància de factors com per exemple l'emocional i que ens centrem només en els aspectes de desenvolupament cognitiu quan hi ha moltes altres vessants que hi juguen un paper important.

Per altra banda, també pensava que era un terme recent, és a dir, que l'interés per l'estudi de la psicologia educativa era nou però mitjançant el punt de la perspectiva històrica m'he adonat que autors com William James (1890-1920) que va començar a parlar de com es podien aplicar aspectes psicològics a l'educació, G. Stadley Hall (1844-1924) que va donar popularitat a un qüestionari per explorar el pensament infantil amb el qual es deia que a les escoles s'havia de tenir en compte les característiques, necessitats i el nivell maduratiu dels nen com a punt de partida del proccés ensenyament- aprenentatge o com Alfred Binet (1857-1911) que fou un dels inventors de l'escala mètrica d'intel.ligència i que a partir del seu test deia que el nen va adquirint noves habiltats i coneixement segos l'edat cronològica, entre molts d'altres ja vàren fer referència a aquest concepte.

Tot i que aquest concepte no és nou i que va començar a estabilitzar-se perquè aportava a la comunitat instruments que facilitaven la feina i que donaven una idea de per on començar, la gran majoria dels docents potser no havien ni tant sols sentit parlar-ne de totes aquestes informacions. Avui dia però s'està iniciant un canvi i moltes de les persones dedicades a la docència basen la seva metodologia de treball en la psicologia de l'educació però perquè aquest canvi sigui decissiu haurian de fer-lo tots els mestres i, encara, estem lluny d'això.

Fins aquí tot em pareixia idílic però, com passa amb totes les ciències, dins de l'escola psicològica no totes les teories són excepcionals , moltes d'aquestes tenen defectes. Trobam, per exemple, el moviment psicomètric (bassat en l'us i abús dels tests) que categoritzaven i classificaven els nens segons els resultats, el conductisme que dona massa importància a l'ambient en el canvi de la conducta humana obviant molts altres factors que hi juguen un paper clau en aquest canvi, etcétera. Crec que per això és important coneixèr-les totes per poder saber quines mai utilitzaria com a docent, quines prodria utilitzar i quines donarien millors resultats si fossin convinades.

 En definitiva, aquest primer tema m'ha apropat a allò que estudiarem durant tots els següents i m'ha ajudat a entendre, en cert grau ja que segons avanci el curs ho entendré millor, què és la psicologia de l'educació i perquè és tant important.